Això requereix seguir actuant per aconseguir un tracte just en el marc de l’Estat. Aconseguir que sigui respectat íntegrament el nou Estatut, i que sigui aplicat correctament. Aconseguir un finançament equitatiu, sense trampes. Requereix, per tant, una presència activa i intel•ligent en el conjunt d’Espanya. Amb tota la intensitat que siguem capaços. Això és imprescindible.
Però, sobretot, requereix un reforçament intern català. No només perquè actuar Catalunya enfora –a Espanya, a Europa o arreu– no serà eficaç si no som una societat forta, amb idees clares i amb actituds positives –allò que el Centre d’Estudis Jordi Pujol en diu l’IVA–, sinó perquè, en tots sentits, la manca de solidesa de seriositat i de qualitat no ens permetrà treure tot el profit que podem treure del nostre potencial. Catalunya endins i Catalunya enfora.
La nostra prioritat ara ha de ser de recuperació de la confiança, de la seriositat i del sentit del bé comú i de la responsabilitat individual i col•lectiva.
Posaré un exemple per il•lustrar, per una banda, que el nostre potencial és més gran del que de vegades pot semblar, o ens pot semblar, i per l’altra, que per treure’n tot el profit ens cal més autoestima i, sobretot, un canvi d’actitud. I ho faré transcrivint la part final del
discurs que vaig fer fa poc sobre la política de l’aigua. Concretament la que van fer els governs de CiU de 1980 a 2003, i la que ara es podria fer. És això darrer el que ara compta de cara a aquest “tornem a anar amunt” que reclamo. Deia:
“Personalment crec que potser el problema de l’aigua podria no ser tan dramàtic com de vegades el veiem. No ho seria, evidentment, si un dia portéssim aigua del Roine, és a dir, del que de molt és la més gran reserva d’aigua de tot Europa, que són els Alps. No considero vàlids els arguments que exclouen aquesta possibilitat, però a efectes del meu discurs d’avui en prescindeixo. No ho seria tampoc si de l’Ebre ens arribessin 100-150 hm3 a l’any. Que no seria cap disbarat, diguin el que diguin. Però també en prescindeixo. I tot i així crec que amb seny i seriositat –que és el que ens manca actualment, la seriositat– potser podríem resoldre el problema. I acceptant ja, amb resignació, que en la qüestió de la solidaritat ens estan embaucant. I que com deia aquell alt personatge: “La solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos”.
Mirem si això es pogués solucionar a base d’un mix. I repeteixo, a base de seriositat.
Imaginem un mix com el següent:
1. Dessaladores. En teoria, només amb dessaladores es podria resoldre el problema. Però no anem tan enllà, fem-ne només unes quantes. I, al mateix temps, agafem el compromís de produir l’energia que gastarem fent dessaladores. Tinguin present que la planta del Prat consumirà l’energia que gasta una ciutat de 250.000 habitants.
2. Utilització a fons per aigua potable de les grans depuradores del país, tema que ja he tractat abans.
3. Millor utilització dels pous, tot i que crec que això significa una aportació molt modesta.
4. Acord amb el sector agrícola per fer una política d’estalvi d’aigua. Crec que aquí sí que hi ha marge. I en el punt on han arribat les coses, i amb un plantejament que els pogués ser favorable, probablement el món pagès i rural s’hi avindria.
5. Consolidar la interconnexió de l’ATLL amb la CAT. Sembla que finalment això es fa, i que s’ha acabat la bogeria de voler desmuntar part de la canonada. És probable que almenys durant uns quants anys les comarques tarragonines tindran durant bona part de l’any un excedent. Modest, però estem parlant d’un mix en el qual també hi caben les engrunes.
Ara bé, quin és avui el problema d’aquest mix? És la manca de seriositat, la incongruència i la demagògia que dominen la política catalana –i bona part de la societat.
Ho explico amb un exemple. És segur que quatre o cinc dessaladores podrien resoldre, en gran part, el problema. Però això ja he dit que ens obliga a produir o importar molta energia. I fins avui l’experiència ens diu que tant les centrals de cicle combinat, com els parcs eòlics, com les línies de transport d’energia –d’alta o no tan alta tensió, és a dir, des de la MAT a les Gavarres– topen amb molta oposició, amb una base social amb capacitat de pressió i sustentada durant molts anys pels partits del tripartit, i ara mateix per bona part del Govern. I així no podem fer filigranes. Israel, per exemple, és la demostració que a base d’un riu escanyolit, de pous bíblics, de depuradores, de reg ben regulat, i sobretot de seriositat resolen el seu problema de l’aigua.
El problema de l’aigua a Catalunya no és només d’aigua. És de manera de fer."
A l’hora de fer balanç –i a l’hora de l’actiu i del passiu– haurem de constatar que no podem comptar amb una actitud ni comprensiva ni justa de la resta d’Espanya. En rebrem allò que sigui impossible negar-nos. Tant pel que fa a diners, com a aigua, com a poder polític, com a respecte. Això no vol dir que no ho haguem de seguir reclamant. Però conscients que les coses són com són. I que comptem amb el que comptem. Que no és poc. Que probablement és més que suficient per donar un fort impuls a la nostra economia i al nostre benestar, a la nostra presència en el món –tant econòmic com d’imatge i de missatge–, a la nostra cultura i a la nostra identitat... Però a condició que administrem bé els nostres recursos, que ni políticament ni socialment no ens dediquem al potineig. Que tinguem una idea clara del bé comú i que construïm lideratges forts polítics, socials i intel•lectuals, capaços de fer-ho entendre i sentir. I, finalment, que tinguem una cosa tan senzilla com és la seriositat. Que hi ha massa gent que no en té, o que es comporta com si no en tingués.
Tot plegat, repeteixo, és possible. Però és urgent.
