La crisi i els valors

Fa poc –el 21 de juliol en el Corriere della Sera– un dels periodistes italians de més alta qualitat, Francesco Alberoni, va escriure l’article que transcrivim a continuació.

Una greu crisi econòmica produeix profundes transformacions en l’estructura i en els valors de la societat. La crisi del 1929 va posar fi als considerats “anys calents”. Un període de desenvolupament econòmic, però també de liberalisme desenfrenat, de desordres, de despreocupació i d’excessos. Amb la crisi es van posar en evidència les característiques de la desocupació, de la misèria, del temor al futur, i més tard van arribar la dictadura i la Segona Guerra Mundial.

L’actual crisi econòmica no tindrà unes conseqüències tan nefastes, però produirà un canvi profund en relació amb l’estil de vida i la manera de pensar dels últims trenta anys, en els quals hi ha hagut prosperitat, creixement del sector terciari, augment continu del temps lliure i de l’escolarització. Però la nostra societat és molt fràgil, desunida, fins al punt que el sociòleg Bauman l’anomena societat líquida. Subratlla que no hi ha normes fortes, que l’Església o els partits polítics estan afeblits, que totes les referències al treball esdevenen precàries, també en relació amb la família i amb la parella, mentre l’educació es dilueix i preval la immediatesa.

Fins i tot la crisi econòmica podria constrènyer i canviar la relació de competència amb les noves potències econòmiques com la Xina i l’Índia. Perquè les nostres empreses, el nostre mercat del treball, suporten una competència terrible, i no podrem reaccionar a aquesta pressió si seguim conservant els nostres hàbits líquids, la nostra addicció a la facilitat i a l’anar fent, el nostre ritme de treball, la nostra burocràcia paquidèrmica, la nostra escola estovada. La societat que ens convé no pot ser líquida, sinó sòlida, solidíssima, amb grans ambicions i ferma disciplina.

Resistirem i conservarem la nostra prosperitat només si sabem esdevenir sòlids. Certament, no renunciant a la nostra llibertat, però amb una racionalitat amb la qual tots estem d’acord, que considerem òbvia, però que no practiquem.

Necessitem administracions públiques eficients, amb un sistema judicial ràpid, un sistema fiscal equitatiu, una informació seriosa, una educació rigorosa i una universitat que produeixi altíssima competència. Cal donar oportunitats a les persones capacitades, començant per les dones encara discriminades. Hem de crear una mobilització com si estiguéssim en guerra, en la qual tot es fa millor, es treballa més, s’estudia més, s’inventa més. No hi ha d’haver marge per als xerrameques, els ganduls, els indecisos o els cínics.


Un article del tot en la línia del nostre editorial del 25 de juny i de l’esforç que fem perquè la nostra societat s’alliberi d’una manera de pensar i de fer molt laxa i poc responsable.

Si, com sembla, ens ve a sobre una crisi econòmica i potser social forta, el primer que hem de fer no és espantar-nos més del compte. Això en l’ordre col•lectiu, perquè individualment segur que hi haurà víctimes. Que siguin les menys possibles. Però, a part d’això, una crisi obliga a revisar idees i actituds. I més una crisi que ens arriba després de molts anys de viure “líquidament”, amb poca reflexió i poca exigència. Amb una certa frivolitat.

La crisi és inevitable, però com diu l’Alberoni, de vegades provoca un canvi profund i positiu en l’estil de vida i en la manera de pensar. Aquest canvi a Catalunya el necessitem, per afrontar la crisi i per arrencar, després, amb una orientació i uns valors més consistents. I està al nostre abast fer-ho si no persistim en la liquidesa, la poca consistència i seriositat i la mentalitat fàcil que, en no pocs aspectes i àmbits, han dominat la nostra societat. I que ja no serveixen. Ja no serveixen!