Què és el que està en joc?

Fa l’efecte que el problema amb què ara s’enfronta Catalunya és el del finançament. I realment així és. Però no és només això. Catalunya s’enfronta a molts més reptes. Alguns d’ells, molt generals, és a dir, que es donen a tot Espanya, o a tot Europa, o al món. I que daten de fa poc, alguns de fa només set o vuit anys.

1. Les noves tecnologies i, a cavall d’això, canvis molt accelerats i profunds. En molts camps: les telecomunicacions, la informàtica, els transports, la producció, etc.

2. La globalització, que abasta des de l’economia a la cultura. Es va començar a fer sentir fa quinze anys, però la seva pressió s’ha accentuat molt més ràpidament de l’any 2000 ençà.

3. Molt darrerament ha esclatat una crisi econòmica de gran intensitat.

Creiem que a aquests tres reptes Catalunya hi podria donar una bona resposta si comptés amb recursos econòmics suficients, amb un autogovern adequat i amb una actitud positiva de la seva població. Més difícil podria ser el repte següent:

4. La immigració massiva, dels últims 8-10 anys. Catalunya representa en això un cas molt extrem, segurament el més extrem d’Europa. I és un repte per a la nostra identitat com a poble.

5. Tot això es produeix en un context molt negatiu de la relació de Catalunya amb tot Espanya. Que fa difícil la indispensable, substancial i justa millora del nostre finançament. Però que fa incerta també l’adequada aplicació de l’Estatut.

6. De tot això se’n pot arribar a derivar una amenaça greu contra la continuïtat de Catalunya com a poble.

                                                           
Això no és alarmisme exagerat. És simplement un crit d’alerta. Que no som sols a donar.

Recentment l’historiador Ferran Mascarell ha publicat un article a l’Avui (9-IX-08) on diu que el que està en joc ja no és només el finançament, sinó també la validesa del pacte constitucional i el model d’Estat. Una frase ho resumeix molt bé: “Espanya ha de saber que els catalans no estan reivindicant només un finançament just, sinó l’aplicació plena dels seus drets nacionals”. És exactament això. I el primer dret d’un país és SER.

                                                      ------------------------------

No és exagerat parlar d’agressió i d’amenaça greus. Si més no, com a possibilitat molt real. Imaginem l’escenari següent:

El Tribunal Constitucional torna a passar el ribot a l’Estatut en tres aspectes clau:

a) en les disposicions lingüístiques (per exemple, la immersió lingüística o el dret a ser atès en català);
b) en la possibilitat d’actuar lingüísticament, administrativament i socialment sobre la immigració amb objectiu integrador;
c) en la capacitat de la Generalitat de dur a terme una política d’acció i de cohesió socials que tingui en compte la realitat catalana.

I afegim a tot això el risc, ja esmentat, de manteniment de la política d’ofec econòmic. Fet que, tal com van les coses, és molt possible. Tot plegat representaria un perill molt gran per a Catalunya.

I tot això pot ser que passi. Als protagonistes polítics, mediàtics i judicials espanyols no els desplauria gens, ben al contrari, que això passés.

Si això fos així caldria que a Catalunya hi hagués una reacció seriosa i molt vigorosa. Amb unitat o sense, però una reacció prou estesa i prou potent. Dirigida, en primer lloc, als ciutadans de Catalunya. Almenys a aquells pels quals Catalunya té un valor i ser català té un sentit. I després, com un acte d’alineació enèrgica enfront de la política d’homogeneïtzació lingüística, cultural, política i social de l’Estat.

Tot això no són ganes de dramatitzar. Les coses són com són, i són així. Sí que és cert que aquest rebuig de la política d’ofec econòmic i identitari l’hem de fer amb serenitat. I ho podem fer, amb serenitat. I ho podem fer. Perquè tenim una llarga tradició d’actituds i d’acció responsables. I també hem fet fracassar ja molts intents d’assimilació i de rebaixament de Catalunya. Amb serenitat, com dèiem. Però sense deixar-nos entabanar per argumentacions enganyoses, per apel•lacions a la responsabilitat fetes per gent que molts cops ha enganyat i ha estat poc responsable. Si algú els pot donar lliçons de responsabilitat i de joc net, som nosaltres.

Si ho fem així, aquesta gran batalla, la guanyarem. Millorarem prou o no prou el nostre autogovern, però no recularem. I reforçarem la nostra autoestima, la nostra consciència de país i la nostra capacitat de millorar la nostra societat. Al servei de tots els ciutadans de Catalunya.

I la crisi haurà servit per anat amunt.

Nota: No és el primer cop que cridem l’atenció sobre els perills del moment present. Per exemple, ho vàrem fer a l’editorial del primer de juliol (“Què està passant?”), penjada en aquest web i del qual recomanem la lectura.