De l'economia productiva

Fins aleshores l’economia espanyola estava molt marcada pel consum, per l’endeutament de l’Administració, per la importació, per una pesseta sobrevalorada i per uns interessos alts.

Aquests cinc fets s’encadenaven molt lògicament. L’endeutament públic obligava a anar a cercar diner a l’estranger i això requeria que la pesseta estigués sobrevalorada i els interessos fossin alts a fi de fer atractiu deixar diners a Espanya. Això perjudicava greument la nostra economia productiva, des de la indústria a l’agricultura –que els era molt difícil exportar i en canvi els productes estrangers entraven fàcilment– i fins i tot el turisme començava a estar amenaçat. I el consum era alt. Això va funcionar diguem-ne que bé fins l’any 1991. Van ser uns anys molt bons per a alguns sectors econòmics, més inclinats cap a les finances i a l’especulació, però dolents per a l’economia general del país. Sobretot no bons, repeteixo, per al nostre teixit productiu.

A partir de 1993 es va produir un canvi. Es va procurar reduir l’endeutament en benefici de l’estalvi i afavorir la inversió en comptes del consum. Es va devaluar la pesseta (ara amb l’euro no caldria) i es van baixar els tipus d’interès. I tot plegat va afavorir l’exportació dels nostres productes i frenar les importacions (i, per tant, reduir el dèficit per compte corrent). D’això se’n va dir el cercle virtuós, enfront de l’anterior, que era el cercle viciós. És a dir, es va canviar el nostre model econòmic.

Aquest cercle virtuós va funcionar bé durant anys. Però després, Espanya ha recaigut en la temptació del diner fàcil. Aquest cop no a través de l’especulació financera sinó sobretot de l’activitat immobiliària. I dels avantatges d’una immigració molt massiva.

Efectivament, durant anys s’ha produït un gran creixement econòmic, amb el que això ha tingut de bo. Però també amb notables inconvenients per les bases sobre les quals s’ha sustentat. Que han estat el consum, la construcció i l’immobiliari, la immigració i el turisme. El consum i l’immobiliari són motors poderosos de creixement, però no incrementen la productivitat i la competitivitat futures. La immigració massiva proveeix de mà d’obra, incrementa el consum, frena l’increment dels sous. Però orienta l’economia cap a un model de baixa productivitat i, a mig termini, poc competitiu.

Durant els anys de boom econòmic es va produir una eufòria que va eliminar tota mena de crítica o d’advertiment. El reclam de tornar al model exigent i no especulatiu de l’economia productiva –indústria, agricultura i ramaderia, logística, transports... – no era escoltat ni per la societat ni pel Govern espanyol. I així hem arribat a que, fins fa poc, el creixement del PIB espanyol era dels més alts d’Europa, però pel que fa a productivitat, Espanya es trobava molt a la cua. I això explica també el balanç molt negatiu del comerç exterior.

Tot això és negatiu per al conjunt d’Espanya, però ho és especialment per a Catalunya que, com a factor molt principal de la seva economia, té el seu teixit productiu.

Afortunadament, a Catalunya s’ha mirat de conservar aquest teixit productiu, i en gran part s’ha aconseguit. I en aquest moment en què ja és evident que el creixement basat en el totxo no dóna més de si, Catalunya en pot treure profit. I ha de tornar a pronunciar-se a favor d’una política de productivitat i competitivitat, i de tot allò que ho fa possible, des de les universitats a les infraestructures i des de la projecció a l’estranger de les nostres empreses a l’aprofitament a fons de les noves tecnologies.

El Govern espanyol de moment no sembla orientar-se cap aquí. Però tant el Govern de la Generalitat com totes les forces polítiques i socials catalanes com el nostre món empresarial i econòmic tenen la possibilitat d’orientar el nostre país en aquest sentit.