Carreres científico-tècniques

Cal dir que això es produeix també en altres països d’Europa. Potser per les mateixes raons i amb les mateixes conseqüències. Però ara parlarem concretament de Catalunya.

Fa quinze o vint anys vàrem celebrar que hi comencés a haver interès per les carreres d’orientació social, mediambiental, etc. Responia a una necessitat i significava una maduració de la societat. Però ara s’ha produït un desplaçament excessiu. Quines són les causes i quins els efectes d’això?

Per una banda sembla que hi ha més gent interessada en arreglar el país que en fer-lo anar endavant. En estudiar la nostra societat, en analitzar i dissecar el seu funcionament social que en fer-lo créixer. Val a dir que els dos processos –el del creixement i el del coneixement i millorament de la societat- són igualment necessaris. I que per tant hi ha d’haver gent per tot. El que passa és que ara s’està produint un desequilibri entre aquestes dues funcions socials.

A aquestes dades s’hi pot afegir la informació que donen les escoles de formació empresarial de casa nostra. Per una banda hi ha el fet que molts joves volen estudiar Administració d’Empreses, però les escoles diuen que molt majoritàriament els seus alumnes aspiren més a ser executius que empresaris. I novament hem de dir que tots dos són necessaris, els executius i els empresaris. Però que un desequilibri clar a favor de la mentalitat d’executiu és mala senyal, perquè indica pèrdua d’esperit d’iniciativa i de risc.

En definitiva, d’esperit emprenedor.

Crec que tots dos fenòmens tenen quelcom en comú. Hi ha professions com les de tota mena d’enginyers, químic, matemàtic i físic, i ara també telecomunicacions que són vistes com més compromeses o més exposades a l’error detectable. I el risc del fracàs és consubstancial amb la iniciativa empresarial.

També hi ha en el cas de determinades carreres tècniques que les matèries són difícils. I la impressió és que no condueixen a una bona remuneració. Per altra banda, en contraposició a les biociències no tenen una imatge social positiva. La química, per exemple, és impopular, i el clor ho és especialment. Però ningú no diu que si es deixés de produir clor els efectes econòmics serien molt negatius i, sobretot, que la vida quotidiana perdria molta comoditat.

Tot això deixant de banda dues professions molt necessàries, i que molts joves volen estudiar, la d’advocat i sobretot la de metge, que malgrat les dificultats pròpies del seu exercici afortunadament segueix gaudint d’un prestigi social i humà molt important. I la de mestre, que requereix un comentari apart.

Com deia, hi deu haver altres motius que poden explicar aquests fenòmens. Però no es pot descartar el d’una creixent tendència a fugir d’aquelles situacions i professions en què hi ha més risc.

I també una inclinació bastant general a analitzar i fins i tot dissecar la societat més que a fer-la créixer i a prendre decisions. La decisió de com s’ha de construir un pont o de si convé modificar un mecanisme productiu o de com es pot millorar un procés informàtic.

Ha estat bo que les anomenades ciències socials hagin adquirit –a la Universitat i a la societat- la importància que han adquirit. Afortunadament és un dèficit que ja no tenim. Però no és bo que les vocacions científiques i tecnològiques vagin de baixa. Fora bo que se n’analitzessin les causes. Aquest butlletí és una modesta invitació a fer-ho.