Què és Autonomia?

Autonomia significa autogovern, és a dir, poder-se governar un mateix. No en termes de plena sobirania, és a dir, d’estat independent. Però sí de manera que es reconegui l’existència d’un subjecte col•lectiu amb capacitat d’iniciativa en aspectes essencials per mantenir i impulsar la seva personalitat. Amb capacitat d’elaborar i aplicar un projecte propi. En el marc d’un estat més ampli, però dotat de reconeixement polític i simbòlic i de les competències i del finançament que li calen per dur a terme la seva tasca col•lectiva.

O sia, que autonomia no és l’equivalent d’independència. I per tant, no disposa de total capacitat de decisió en tots els àmbits. Però no és tampoc l’equivalent de descentralització, que és un procés estrictament administratiu. En un sistema descentralitzat l’ens autonòmic el que fa és aplicar el que l’únic poder polític real que hi ha, que és el central, dictamina i ordena. Això, i la dependència financera que té respecte al poder central li fa molt difícil, i sovint impossible, tenir iniciatives importants pròpies. I de fet, tenir un projecte propi –compatible amb la pertinença a l’estat, però sense interferència en tot allò que sigui competència autonòmica– és una de les raons de ser de l’autonomia.

Estem parlant de col•lectivitats que tinguin una autèntica vocació autonòmica, és a dir, d’autogovern. I de realització pròpia, de conservació i de desenvolupament de la pròpia personalitat. I que conseqüentment estiguin disposades a assumir la responsabilitat que això comporta.

L’autenticitat o no d’un sentiment i d’una reivindicació autonomistes es veu pel grau de responsabilitat que s’està disposat a assumir. Un autonomisme autèntic no solament no defuig la responsabilitat, sinó que la busca. Perquè aspira a prendre iniciatives importants i pròpies, és a dir, no delegades o condicionades. I, si cal, difícils. I en tot cas aspira a assumir el màxim possible de responsabilitat en tot allò que afecta la gent del propi país.

Posem alguns exemples relacionats amb el que s’ha dit fins ara.

Catalunya va demanar ja molt aviat el traspàs de les presons, que cap CA no volia i encara a hores d’ara cap no té aquesta competència. És una competència més aviat conflictiva, que no dóna ni lluïment ni vots, i fàcilment deficitària. Però que és la prova del nou que Catalunya no reclama l’autonomia per una qüestió de lluïment o pel poder administratiu més aviat de diputació, que pot donar satisfacció  en termes d’influència política local. És allò que hem dit: una autèntica vocació d’autogovern vol estar a les verdes i a les madures i vol ser útil a tota la seva gent. I amb el màxim possible de responsabilitat. No vol dedicar-se només o sobretot a tallar cintes.

Un altre exemple pot ser el de la Policia. Una competència de la més alta responsabilitat i risc. I que només Catalunya –a part del País Basc– ha reclamat i exercit. I que les altres CA espanyoles, precisament per això, no volen. Com va costar que alguns acceptessin la Sanitat i fins i tot l’Ensenyament. Pot sorprendre, però així fou. Perquè són les que més fàcilment fan dèficit i més problemes tenen.

Precisament Sanitat ofereix un altre exemple del que pot ser o no ser autonomia. La ministra De la Vega i el ministre Solbes sembla que estan d’acord a establir una tutela de la Sanitat de les CA. Això pot significar una pèrdua de capacitat que Catalunya creï el seu propi model sanitari. Expliquem-ho amb un exemple. A mitjans dels anys 80 hi hagué entre la Generalitat i el Govern central una discussió molt a fons sobre el model sanitari i la política hospitalària. La Generalitat volia crear una xarxa d’hospitals comarcals (que encaixava amb la seva política d’equilibri territorial i de proximitat), i en canvi el Ministeri de Sanitat propugnava crear només uns quants molt grans hospitals. I ho posava com a condició per l’acord de finançament sanitari. Autonomia volia dir i vol dir que la Generalitat rebi els diners que li corresponen sense condicionament, és a dir, sense caràcter finalista. I que pugui implantar el seu propi model. Com va poder fer amb Sanitat.

Posem-ne un altre exemple. Fa dos anys el Congrés de Diputats va aprovar la Llei de la dependència, que, incomprensiblement, el Govern de la Generalitat no va recórrer tot i que és criteri general des de sectors políticament molt diversos, que envaeix d’una manera flagrant competències de la Generalitat. És un fet greu perquè significa la renúncia a incidir en aspectes molt importants de l’atenció a la gent, i del seu benestar. És un fet que sorprèn i escandalitza, perquè justament una de les coses que més sentit dóna a l’autonomia és que pugui tenir el màxim possible de cura de la gent del país. I això no aplicant unes instruccions administratives que despleguen una llei feta a Madrid al marge de la realitat social i del projecte social de Catalunya, sinó d’acord amb una llei que tingui en compte aquesta realitat i aquest projecte propis. I això s’havia fet en molts terrenys (ja hem esmentat abans el de la Sanitat), amb criteri d’autogovern i amb bons resultats.
 
Ja hem dit que autonomia no equival a independència. Però requereix respecte ple de tot allò que per llei correspon a les institucions autonòmiques. Requereix una mentalitat respectuosa dels poders de l’Estat envers les institucions autonòmiques (i requereix, naturalment, que aquestes es facin respectar. Que per comoditat o per por a assumir riscos deixin d’exercir el seu dret, que a més és el seu deure).

És freqüent que el Govern central (passa sovint a Espanya) pressioni políticament i sovint financerament les institucions autonòmiques. I que miri d’interferir i condicionar les seves iniciatives. Sobretot les de caràcter social i cultural. Per mica que el Govern autonòmic cedeixi o que tingui dificultats econòmiques el Govern central força ser present en iniciatives que lògicament haurien de ser netament pròpies de la societat catalana amb suport, si cal, de les nostres institucions. No forçant des de Madrid la presència de l’Administració central.

Passa amb iniciatives de signe econòmic. Però especialment amb les de signe cultural i social, és a dir, amb iniciatives que ajuden molt a configurar la imatge d’un país. La imatge que els ciutadans es fan del propi país. I finalment la seva adhesió al propi país. O sia, que no són intromissions casuals.

-----------------------

Convé recordar tot això ara que estem pendents de veure com acaba tot el tema del nou Estatut. I de decidir si el podem acceptar o no com a bo.

Veurem si el resultat final ens dóna via lliure per dur a terme un projecte propi de país. Que permeti assolir allò que és essencial per a Catalunya.

- Manteniment de la identitat, amb molt especial referència a llengua, cultura i tot allò referent a integració.
- Desenvolupament econòmic. Capacitat de crear riquesa i d’innovar.
- Cohesió social i convivència ciutadana, i per tant, capacitat de crear una societat justa i equitativa.
- Finançament adequat. La insuficiència de finançament per una banda no permet a la Generalitat complir adequadament amb els seus ciutadans pel que fa a les seves necessitats, i fa molt difícil tenir iniciatives pròpies d’acord amb les característiques de la societat catalana.