Potser està canviant alguna cosa?

Però durant  anys i panys aquest discurs ha estat poc escoltat. Fins i tot sovint escarnit. I ara tot d’una ens trobem amb què a la premsa i en  discursos de líders polítics que més aviat n’havien fet  mofa, i en llibres de sociòlegs i  psicòlegs fins ara poc proclius a això, ens diuen que és urgent que aquests valors siguin assumits i practicats. O que parlen de la importància de la família. “El  ahorro, la solidaridad, el esfuerzo, la austeridad, la paciencia o el consumo respetuoso con el medio ambiente son algunos de estos valores olvidados que ahora vuelven a estar en alza”. Això diu, per exemple, la Vanguardia.  Fins i tot parla de la paciència.

La Vanguardia bàsicament ho atribueix a la crisi. I en bona part deu tenir raó. Però no tota. Perquè de fet ja fa un cert temps que hi havia gent que reaccionava contra l’incivisme, contra la manca de respecte a persones i bens del comú i a iniciatives d’interès general. Però deu ser cert que la crisi hi ajuda.
 
En un número recent de “The Economist” –molt discutit per motius diferents dels que es comenten en aquesta editorial- es diu, referint-se a Espanya ,que  “la festa s’ha acabat”. I és veritat. I fa quasi trenta anys que alguns vàrem fer servir una frase semblant: “som el partit del dilluns“. Volíem dir que després d’un anys proclius a l’explosió de festa i xivarri (comprensibles, però ben aviat creadors de confusió i d’actituds poc responsables) havia arribat l’hora de tornar-nos-hi a posar. Amb rigor, esforç, continuïtat.  I amb unes virtuts cíviques que anessin més enllà d’un hedonisme civilitzat, -això sí- però entre gandul, poc previsor i poc responsable.
                                                          ---------------------                                         
Fóra bo, per tant, que aquesta recuperació de valors es consolidés. Que no fos només una reacció fugissera de por. I fóra bo també que s’apliqués a tot l’àmbit de la nostra societat. Sembla clar, vist el que està passant, que s’ha d’aplicar a l’àmbit econòmic, on l’alegria incontrolada, les ganes de guanyar molt i molt de pressa, la irresponsabilitat han  causat danys greus. Ho és en l’àmbit social, des del consumisme desbocat a la imprevisió del futur, ho és en el camp polític i en el del bé comú en general.

La gent que ha quedat tan impressionada per la campanya del President Obama, s’ha fixat en l’apel•lació constant a la responsabilitat de la gent, i al patriotisme?

A Catalunya, a cavall de la crisi general i de l’efecte Obama, i també de la  consciència que hi ha que Catalunya s’enfronta a seriosos problemes d’identitat, de cohesió, de progrés i de respecte, serem capaços de consolidar aquests valors bàsics sense els quals la societat es disgrega i un país va a la deriva?
                                                      -------------

Per a consolidar aquests valors calen com a mínim dues coses:  que siguin utilitzats honestament i que siguin realment assumits. Utilitzar els valors honestament significa no utilitzar-los només per al propi profit. Per exemple, els polítics poden demanar paciència i mentalitat d’esforç, perquè sense això no hi haurà recuperació. Però si per la seva banda, no assumeixen les seves responsabilitats, també les impopulars, i si els governants tergiversen i enganyen, hauran fet un gran mal a la societat. I se’ls podrà titllar d’irresponsables i poc honestos. O bé, parlar de solidaritat només en profit propi (“la solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos”) desqualifica èticament i políticament. I tard o d’hora crea disfuncions i problemes. Com ara passa amb el debat territorial espanyol.

Per a què això no passi cal que la pedagogia dels valors faci un pas més enllà, fins a les virtuts. Si parlar de valors ja era titllat de reaccionari fins fa ben poc (i ara veurem si dura gaire el parlar-ne positivament), parlar de virtuts per molts ja és per esclafir a riure. Per tant, precisem.

Què és la virtut? És el valor convertit en pràctica i en hàbit. Quan un país funciona el valor no és només objecte de debat, sinó que és incorporat al viure quotidià. No s’afirma només que cal ser puntual sinó que s’és puntual. I se n’és perquè ser puntual s’ha ensenyat a l’escola i a la família, i perquè es valora a la societat. I ha esdevingut un hàbit. I si la gent es comporta cívicament i amb respecte ho fa perquè ha assimilat els valors cívics i n’ha fet norma de conducta. I això val per la solidaritat de debò, per l’exercici de la responsabilitat, pel sentit del bé comú. Per tot.

                                     -------------------------

Pot ser que alguna cosa estigui canviant? Només per la crisi? Convindria que no fos només per por, perquè no hi ha més remei. Si la gent arriba a creure que aquests valors –aplicats, és a dir, convertits en hàbits o virtuts- ens ajudaran a sortir del pou, també podria creure que més enllà de la crisi poden sevir per a viure millor. Per a construir millor el nostre propi país, la nostra convivència i el nostre progrés.

I si és així tant la defensa dels valors com la seva aplicació no serà necessàriament un exercici avorrit i antipàtic. Pot ser un motiu de joia.

I això és una altra cosa que hem de recuperar, o d’enfortir: el sentit de la joia. Ser bon ciutadà, o ser patriota, o ser responsable, o ser autoexigent, o esforçar-se quan calgui a actuar positivament de cara al bé comú no ha de ser vist i viscut com a quelcom de feixuc.

Sovint requereix esforç, però no ha de ser necessàriament feixuc. O depriment. Ben al contrari: ha de ser i pot ser motiu de satisfacció personal. D’autoestima.