Sobre les normes (arreu)

Hi ha qui creu que tot això ha passat perquè el sistema és dolent. Que l’economia de mercat és dolenta. Tota ella dolenta. Però hi ha també els qui creiem que no és així, que l’economia de mercat és bona. Que ha contribuït molt a crear riquesa, benestar i progrés. Com deia Keynes, fa 70 anys, i com diu ara Krugman, economistes cap d’ells conservador, però defensors del mercat com a factor imprescindible de progrés. A condició.. a condició que es regeixi per unes normes de control que n’evitin els excessos i la degradació. Normes tècniques, és a dir, sostres, índex de cobertura, terminis, etc. I també ètiques, és a dir, de defensa enfront de la cobdícia, de la vanitat, de la desmesura, de l’èxit per l’èxit, del poder pel poder.

Ja feia temps que es denunciava la manca de respecte de les normes i un baix to moral en el món de les finances. Sense que se’n fes cas. Ja feia un cert temps que s’advertia que el model degenerava, però de moment servia. Servia encara. I de fet seguia funcionant, però grinyolava, cada cop produïa més insatisfacció i era menys eficaç. Fins que ha entrat en crisi, i en crisi greu.

Però tot això és aplicable també al camp polític. I a casa nostra. També aquí hi ha hagut –a Catalunya i a Espanya- una etapa llarga de funcionament positiu. Mèrit de tothom, o de quasi tothom. Amb un fort component positiu de frescor democràtica, d’il•lusió constructiva, de capacitat d’engrescar. Amb bons resultats. A Catalunya, també en el conjunt de l’Estat. El Professor John Elliot, d’Oxford, especialista de la Història d’Espanya dels últims segles, ha dit recentment que els últims 25 anys han estat, a Catalunya i a Espanya, la millor època dels últims tres segles. Però ara cada cop hi ha més gent que es pregunta si aquest bon impuls no s’està esgotant. Si no podria ser veritat que “the party is over” . Que la festa s’ha acabat. No és només un periodista anglès el que es fa aquesta pregunta.

Si fos així –si fos cert que la festa s’està acabant- seria també, com en el cas de la crisi econòmica i financera, per raons diguem-ne tècniques. Per falles de previsió i per càlculs equivocats, per projectes mal definits i mal aplicats, de vegades simplement per incompetència. Però també per falles ètiques.

1. Una d’elles seria que en la política ara sovint –massa sovint i en massa gent- hagi perdut molt de pes l’esperit de servei i el sentit del bé comú substituïts per la mentalitat del poder pel poder. És humà que això passi, però cal que la societat se’n protegeixi perquè si això preval molt la perjudicada serà la pròpia societat. Serà la gent. El comú de la gent.

No fa gaire un prestigiós sociòleg madrileny definia un determinat grup de polítics espanyols, ben identificables, com “profesionales competentes si por profesionales competentes se entiende la capacidad de conseguir y conservar el poder”. Val a dir que això –aconseguir i conservar el poder- és un element molt important i lícit de la vocació i de l’actuació polítiques. Com guanyar diners ho és de la vocació i de l’actuació en el món de l’economia. Exactament igual. Però en tots dos casos calen unes normes i una ètica.

Les dues desviacions –la política i l’econòmica- es poden produir en el més alt nivell, o en àmbits modestos, de vegades molt petits. Es pot voler ocupar per sempre i de forma no compartida el més alt nivell mundial o de països grans i potents, o bé els petits càrrecs d’un poder polític de poca cosa. O guanyar milionades d’euros o de dòlars actuant a nivell mundial, o bé mirant de controlar sense compartir les petites engrunes d’una realitat modesta, de vegades esquifida. Que cadascú –començant per nosaltres mateixos- s’analitzi en el seu cas particular individual o col•lectiu.

2. Deixar-se dominar pel tacticisme. Que sempre n’hi ha en la política, i n’hi ha d’haver. O en l’economia. O en el món de l’esport o fins i tot en el món intel•lectual o religiós. Però que si domina massa acaba ofegant el que de més substancial hi ha en el projecte polític i econòmic. L’habilitat i fins i tot la murrieria són molt útils, són necessàries. Però acaben buidant de contingut –fins i tot sovint de noblesa- l’acció política o social. I de substrat moral. I la gent no segueix. I tard o d’hora arriba un moment que l’edifici s’ensorra.

Substituir els projectes consistents i amb vocació de durada pels cops        d’efecte, pels guanys immediats. Pels titulars dels mitjans de comunicació. Que també es necessiten, però que no han de fer perdre de vista l’objectiu de fons. I que a la llarga destrueixen la il•lusió.

3. No actuar en termes de compromís nacional. No parlem d’unitat política, que pot ser bona en determinats moments, però que sovint és tàctica, fictícia i intermitent. El compromís nacional és una altra cosa. És estar d’acord en els fonaments. I en les normes. I en la supremacia de l’interès general. I en l’acceptació que un país és una cosa comuna. I una casa comuna.  És també el marc on es dirimeixen diferències, però amb una idea clara del bé comú, del respecte dels drets i l’assumpció dels deures, i amb la idea clara de que el país no pot ser estripat o disminuït per interessos, ambicions o prejudicis particulars.

Això –l’equivalent d’un compromís nacional, que en aquest cas seria mundial- és el que ha mancat, i aquesta falla ha contribuït a desencadenar la crisi econòmica actual. I s’entén que quan aquest compromís no hi és se saltin les normes.

                                                -------------------------

4. Un últim comentari més de base. Un discurs sobre la necessitat de les normes a Catalunya pot ser de fàcil i general acceptació... si es fa referit a les finances, sobretot a les finances internacionals. I més encara a les dels Estats Units, que certament tenen una especial responsabilitat. Però crida l’atenció –o no la crida perquè era d’esperar- que molts dels que s’acarnissen amb això quan es tracta de temes de política internacional o de finances menystinguin les normes en tants i tants aspectes que són més de la nostra immediata responsabilitat.

El respecte a les normes és una actitud que va de baix a dalt i de dalt a baix. I que podem reclamar-lo a tercers, i a tercers molt llunyans, i fins i tot al Món Mundial. Però que comença en un mateix, en el propi país. A la pròpia societat. I comença també a l’escola. No té sentit aplaudir la manca de normes, en el nostre ensenyament, o en el nostre viure ciutadà i reclamar-ho després en àmbits i nivells més llunyans en els que no tenim responsabilitat directa.