Unitat política i/o compromís nacional?

Segur que és bo que un país pugui exhibir unitat en moments i en temes clau. Però fora bo tenir una idea més clara del que vol dir unitat política. Fins i tot de repassar com ha funcionat la política d’unitat en els moments del segle XX en què s’ha aplicat o s’ha intentat aplicar. S’ha fet amb el lideratge d’algú o d’algun partit o ha estat una acció molt col•lectiva? Ha significat l’acceptació per part de tots els lleialment compromesos en l’acció unitària del resultat final o l’acord últim ha estat assumit només per una part? La política d’unitat ha significat que la negociació amb l’altra part es feia tota ella unitàriament o la feien només una part de les forces catalanes i catalanistes, i al final presentaven el resultat a les restants? En aquest segon cas s’entenia que la política d’unitat comportava l’acceptació simple per part de tothom? I com aquestes podríem anar-nos fent més preguntes.

Seria bo que els historiadors fessin un estudi dels diversos moments de la nostra història moderna en què s’ha aplicat –sincerament o no, d’una manera més o menys perfecta, englobant tothom que calia englobar o no– una política d’unitat. Des de la candidatura dels quatres Presidents, que per primera vegada va agrupar el gruix principal del catalanisme a principis del segle XX, fins a abans d’ahir. Passant per la Solidaritat Catalana, l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, la discussió de l’Estatut de 1932, l’Assemblea de Catalunya dels anys 70 i la discussió de l’Estatut de 1979. Que ens permetessin calibrar la seva eficàcia i la seva sinceritat. Veure per què s’ha tingut èxit, o no se n’ha tingut. I en què se n’ha tingut i en què no. I si s’ha necessitat  un lideratge intern o no. 

Repetim: fora bo que d’aquí a uns mesos, quan s’hagi acabat el procés de negociació del finançament, es fes una reflexió sobre tot això. Perquè sigui quin sigui el seu final i sigui quin sigui el grau d’acceptació general del resultat, el fet és que seguirem necessitant dur a terme negociacions difícils amb l’Estat espanyol.

I pensant amb aquesta perspectiva val la pena reflexionar sobre l’altre tema, de més profunditat, que és el del COMPROMÍS NACIONAL. Entre altres coses perquè si no hi ha compromís nacional és difícil que, de debò, hi pugui haver política unitària. Política d’unitat de debò –repetim– és a dir, no instrumental o tàctica. Ni que sigui en un moment donat o de cara a un objectiu específic.

Què és un compromís nacional? Per començar no és un acord de política unitària. Segons com, és menys que això, perquè no es basa en cap document escrit ni en una resolució parlamentària. Es basa en l’assumpció d’uns valors comuns, d’un concepte i d’una idea de país compartida. Hi pot haver, momentàniament, política d’unitat sense estar d’acord amb allò essencial d’un país. Per tàctica o per coincidència, momentàniament, en uns objectius polítics o socials. Per exemple, a Catalunya hi ha hagut moments de política unitària però amb visions molt diferents del què havia de ser el país, o simplement del què havia de ser l’Autonomia.

Moments útils, val a dir-ho. Moments que han permès accelerar processos o superar obstacles. Però que no han permès, després, l’aprofitament de tot el potencial del país.

Està de moda parlar de l’Obama o dels Estats Units. Als Estats Units de vegades hi deu haver hagut política d’unitat. Però sobretot el que hi ha hagut i hi ha ara –l’endemà mateix d’unes eleccions molt disputades– és compromís nacional. S’ha parlat amb elogi del discurs del que serà el nou President, d’Obama. I també del discurs del candidat derrotat, del Mc Cain. A part del valor propi de cadascun dels dos discursos, què tenen de bo? Que tots dos respiren un mateix patriotisme, una mateixa visió dels Estats Units, un mateix orgull, una mateixa lleialtat. La coincidència en allò que fa que els Estats Units siguin el que són. De fet, un mateix compromís moral, i de país.

Per tant, benvinguda la política unitària. I tant de bo que en el moment actual fos sincera i no només tàctica, que fos sincera. I que donés resultat. Però sobretot reforcem el compromís nacional respecte a allò que fa que Catalunya sigui Catalunya; la seva identitat i per tant els factors bàsics de catalanitat, de cohesió, de convivència i de viabilitat social i econòmica.