La nació: una idea irrenunciable

Dediquem per tant aquest últim editorial de l’any a recordar una idea, un concepte que per Catalunya és de la més gran importància. Tanta que ja va inspirar el primer editorial d’aquest butlletí, el 21 de juny de 2005. I tot un Seminari el 8 de març de 2007.  És el concepte de drets col•lectius.

Recordem que la nostra Fundació té per objecte treballar sobre l’IVA, és a dir, sobre Idees, Valors i Actituds. No essent la política pròpiament el nostre camp d’acció, considerem que sí que podem fer un servei treballant en aquest camp que una mica irònicament en diem l’IVA. I és evident que un país ha de tenir unes idees clares. Sobre moltes coses i especialment sobre dues: sobre el que és i sobre el que vol ser.

I una d’aquestes idees és la de NACIÓ. I prèviament la de col•lectivitat o comunitat. I sobre els drets i deures relacionats amb la comunitat.

És doctrina molt majoritària en el món acadèmic, intel•lectual i polític d’Espanya que hi ha drets individuals, però no drets col•lectius. Tant a dreta com a esquerra. Això dit amb tota la insinceritat i la incongruència del món, perquè els drets col•lectius espanyols sí que els reconeixen i els defensen. Però els de Catalunya, no.

Malgrat una llarga història de consciència col•lectiva, de compartir projectes, il•lusions i emocions i també desgràcies. I de compartir llengua i cultura. Malgrat haver contribuït històricament a modelar una manera de ser com a col•lectivitat. La col•lectivitat catalana  per ells simplement no existeix. No té personalitat pròpia. I un català no és una persona que participa de la catalanitat sinó simplement (Rajoy dixit) “un español empadronado en Cataluña”. Pot tenir drets com espanyol, o com a veí de Premià de Dalt, però no com a català. I reclamar drets com a català, és a dir, drets que li corresponen com a membre d’una comunitat que es diu Catalunya (Alfonso Guerra dixit) és del tot reaccionari.


Què és Catalunya? És un conglomerat de municipis? És un conjunt de districtes administratius? És un llistat de persones? O és una llengua, una història, una sensibilitat, el marc de projectes col•lectius? O, dit d’una altra manera, és també una comunitat?

Reclamar ser membre d’una comunitat, i per tant, reclamar els drets propis d’aquesta comunitat és reaccionari? Pot ser que en Guerra i en Rajoy i tants d’altres ho pensin, però no és això el que diu la Declaració Universal dels Drets Humans, sens dubte el fet de més transcendència dels últims segles pel que fa al progrés del respecte, de la justícia i de la llibertat de la Humanitat. Diu (Article 29.1): “ Tothom té dret a la comunitat, que és l’únic que li permet el lliure i ple desenvolupament de la personalitat”. Per tant, reclamar els drets de la comunitat no té res de reaccionari. Ben al contrari, és progressista. Autènticament progressista.
                                     
Per tant, és un dret de tota persona reclamar el respecte dels drets de la seva comunitat. Els drets el respecte dels quals és necessari per al desenvolupament de les persones.



Citant a un autor molt indiscutit a l’hora de definir drets i deures –Kant- és pot dir que l’home és social i antisocial alhora. És a dir, té necessitat de mantenir la seva personalitat individual i intransferible, i alhora necessita comunicar-se, compartir i conviure (és a dir, viure amb). I “és en l’equilibri –com diu un filòsof molt més proper en el temps i en l’espai-  d’aquestes dues tensions que la persona pot trobar un espai de relació no opressor i alhora un espai de llibertat creativa”


Aquí i en tot el món cultural occidental el marc més consolidat i eficaç d’aquesta acció col•lectiva ha estat la nació. La nació, gran o petita, independent o no, però operativa. La realitat comunitària més capaç de crear aquest espai que dèiem de llibertat creativa ha estat la nació. Com tot pot haver estat ben utilitzada o no, però és la realitat col•lectiva que millor ha contribuït a crear els components bàsics de cultura, de consciència, de lligam humà, de creativitat i de convivència que calen pel desenvolupament humà.

És per tot això que Catalunya ha de defensar el seu caràcter de nació. A l’hora  de defensar l’Estatut, a l’hora d’exigir el respecte al dret de disposar de tot allò que ha de poder posar a disposició de la seva gent per al simple i propi desenvolupament.

És això el que dóna força moral i dignitat a la nostra exigència nacional. I profunditat doctrinal.  I que, per tant, més enllà d’entrebancs de tota mena, ens obliga a mantenir la nostra reivindicació. Avui i sempre.