Seriositat

Però desconeixem encara el resultat final del finançament i de la sentència del Tribunal Constitucional. No sabem com serà la reacció dels nostres partits i de les nostres institucions. Ni de la societat ni de la gent. Tampoc no podem preveure ni la fondària ni la durada de la crisi econòmica, que això va per més llarg. De la societat. De la gent. Aquest balanç des d’aquest butlletí el farem. Però no ara. En el seu moment.


Però ara ja podem avançar alguns aspectes sobre quina, a parer nostre, hauria de ser la nostra reacció com a país. Com a país vol dir en general, en la manera de definir objectius i en la manera d’actuar. Perquè sigui com sigui el balanç final del 2008 –i indudablement del conjunt dels dos o tres darrers anys–  una cosa podem avançar i és que obligarà a preguntar-nos què no ha anat bé, a redefinir objectius i sobretot a repensar algunes de les nostres maneres de fer. I a veure ben clar quins han de ser els elements bàsics d’una bona manera de fer.

Avui no esgotarem el tema. Només farem esment d’un component essencial sobre quina ha de ser la nostra actitud col•lectiva d’ara en endavant: la seriositat. Plantejar així les coses pot sorprendre. És una paraula poc utilitzada en el llenguatge polític. I tanmateix és de les més importants. En tot, també en política. I encara més quan es tracta de fer política al servei d’un país, de la seva continuïtat, del seu progrés de tot ordre, de la seva capacitat de ser útil a la seva gent.  

Abans que res cal que siguem seriosos. Seriosos en el compromís amb el nostre país i la nostra gent, seriosos amb els plantejaments, amb coherència, amb sentit de responsabilitat.

Per tant, sense gota de frivolitat, de lleugeresa o de temeritat. Amb fort sentit del bé comú. Això sempre és del tot necessari, però ho és més en països petits i que lluiten en condicions difícils. Per raons internes o externes, o les dues alhora. Que tenen qualitat intrínseca i horitzó de futur, però que no poden cometre gaires errors ni dilapidar els seus actius.

I ja ho podem dir: a Catalunya ha faltat seriositat. En el camp polític d’una manera evident. Però també en altres sectors i aspectes. Tots ens hem d’autoanalitzar sobre això.

Seriositat vol dir no improvisar. Seriositat vol dir no posar per davant l’espectacle a la solidesa. Seriositat vol dir no caure ni en la superficialitat ni en la vulgaritat. Seriositat vol dir ser exigents amb nosaltres mateixos.

Per a ser seriosos no cal voler espaterrar el Món –ni tampoc optar per un sostre baix–, simplement vol dir tenir una ambició ajustada i fer les coses bé. I requereix ser consistent i sòlid com a persones i com país. Requereix no prioritzar els focs d’artifici i en canvi optar decididament per l’exigència.

Això no és un discurs moral. És un discurs polític. És una invitació a que el país es pregunti si tot això inspira o no la nostra acció col•lectiva.

Molts dels nostres problemes són problemes polítics, econòmics, socials, culturals, però són també deguts a insuficiència de seriositat i de consistència.


És cert que amb seriositat estricta –amb una seriositat trista i desangelada– el país no reaccionarà. És veritat que, a més, cal il•lusió, emoció. Que cal passió. També en parlarem. Parlarem de l’emoció i del sentiment. Però avui deixem-ho aquí.

Deixem-ho en aquesta crida que sembla elemental. I que realment és elemental, en el sentit que és bàsica, que vol dir del tot necessària i prèvia per a tota acció ambiciosa.