"Tendréis que venir cada año a pedir alpiste"

Més tard aquesta actitud es va modificar una mica, i de fet el nostre finançament ha anat millorant. Però aquestes millores normalment varen produir-se per problemes de majoria parlamentària més que per canvis en el sistema. És a dir, no com a resultat d’una negociació no condicionada i objectiva. I realment, bàsicament ha persistit allò que ens varen dir de l’“alpiste”.

-----------------------------

De fet, un dels guanys importants que es pretenia amb el nou Estatut era aconseguir un sistema menys injust respecte a Catalunya, i més racional. És a dir, que no obligués periòdicament al regateig. Un regateig de vegades tirant a sòrdid. “Tants milions per Sanitat si voteu sí a tal llei”, per exemple. Això no és autogovern, això no és tenir un poder més gran o més petit però ben delimitat i que disposi del que li cal per tirar endavant un projecte de país.

Dèiem a l’editorial de la setmana passada que no és hora encara de fer el balanç d’aquests darrers anys amb tota la tensió política que s’ha viscut i es viu entorn de l’Estatut. Però es pot avançar que si no resol problemes com la balança fiscal de Catalunya molt negativa i com l’ordinalitat haurem de concloure que la negociació ha fracassat. Perquè això significaria que el finançament català seguirà essent precari, i ens seguirà obligant, al cap d’un temps, a pidolar. A “pedir alpiste”.

Podria passar que ens donessin uns quants milions de més. Uns centenars o algun miler. Que ens ho volguessin vendre com un èxit, o com un acte de generositat. Però això no significa un canvi més racional i més just del sistema. Això no impedirà que d’aquí a quatre dies haguem de tornar a “pedir alpiste”.

La situació actual té encara un altre greu inconvenient conseqüència del “café para todos” i, més encara, de la forma com això s’ha aplicat. Perquè tot i ser una fórmula que no respon a la realitat del conjunt d’Espanya en el seu plantejament inicial contenia la possibilitat que s’apliqués d’una manera diferenciada. És a dir, tenint en compte la intensitat de la vocació autonòmica de cada autonomia i certs aspectes diferencials. Però després s’ha imposat el “no menos que ellos” (“ellos” som els catalans), d’una manera exacerbada, i en tot. I s’ha degradat la idea de solidaritat amb allò que deia el president d’una CA socialista: “La solidaridad solo hay que practicarla con los bienes ajenos”. I això fa que cada cop que Catalunya demana alguna cosa –i més si es tracta del finançament– s’organitzi a tot Espanya un immens avalot, una gran commoció. Que fa que Catalunya que ha passat al davant rebi totes les bufetades i que a l’hora de cobrar tothom es beneficiï molt de l’acció de Catalunya. Sovint més que la mateixa Catalunya. Això ha estat així en el passat i ara molt bé pot tornar a passar. Amb una solució de fet molt bona per a les autonomies amb menys necessitats i reptes que nosaltres, però insuficient per a un país com Catalunya i injust pel que representa de dèficit fiscal i de l’esforç econòmic que Catalunya fa.

--------------------------

Fa pocs dies el Sr. José Bono va fer unes declaracions a Barcelona dient que “el café para todos” va ser una fórmula que es va inventar en els primers anys de la democràcia per tranquil•litzar els sectors contraris a l’Autonomia de Catalunya, però que no respon a la realitat. I Alfonso Guerra deia el 22 de juliol de 2007: “El que hauria estat ideal hauria estat que al 1977 es recuperessin només els estatuts de Catalunya i del País Basc”. Deixem de banda que qui més va contribuir que no fos així fou precisament el PSOE, per raons d’interès polític i electoral. Això no treu valor a aquestes afirmacions que responen a la realitat.

El nou Estatut intentava, tant en el terreny competencial, com en el del finançament, com en l’identitari, corregir aquesta situació. Fer que s’accepti la realitat d’un fet diferencial. Inclusiu i solidari, però diferent. I tractat amb equitat. Repetim: és per això que es va plantejar la reforma de l’Estatut.

--------------------------

Finalment ja es veu per tota aquesta explicació que a l’hora de decidir la nostra posició com a poble, quan es vegi com acaba tot el procés de l’Estatut i del finançament, haurà de ser una reacció de dignitat. Un país necessita diners i poder polític i més coses, però no pot prescindir de la dignitat i del respecte dels altres. Si això es perd, acaba perdent-se tot. Perquè ningú no se sentirà obligat a respectar amb nosaltres ni els tractes ni la sensibilitat. Ni res.