De la crisi econòmica, política i moral

És en aquest context que l’Eugeni d’Ors, el dia 9 de gener de 1921, va escriure l’article que tot seguit reproduïm.

La extensió de la crisi

Diuen que la crisi dels Bancs serà menys greu si arriba a quedar localitzada. Creieu, emperò, de bona fe, que a Catalunya és possible localitzar una crisi? Pal•liar-la no et dic que no! Però perquè una crisi en un ordre d’afers pogués  favorablement resoldre’s, caldria que els afers, en ells mateixos i en sa totalitat, no fossin en crisi. I perquè els mateixos afers no fossin en crisi, caldria que Catalunya no estigues en crisi política, com està d’ençà algun temps. I perquè no estès en crisi política, que no estès en crisi moral, que no estès en crisi de cultura.

Diuen del pànic, diuen del pànic! En el pànic hi ha un element irracional sempre; però en el centre del pànic, hi ha també un nucli racional. Si la imatge del perill exterior no és exacta, és sempre exacta, si més no, la de la interior feblesa. Perquè inevitablement, aquell que s’imagina ésser feble, feble és.

Als comptecorrentistes de tal o tal altre banc podran ésser-los retornats els seus crèdits. Però qui ens tornarà, a tots els catalans, el compte corrent espiritual que tots tenim en el catalanisme polític? Qui ens indemnitzarà de les pèrdues irremeiables que aquesta fallida, fallida més greu, perquè s’ha produït sense suspensió d’operacions, ens ha produït? Quan i com cobraran aquells que, per exemple, havien dipositat en aquesta caixa mal segura, manejada darrerament per gent massa ardides, tota una joventut?

Vuitanta vuit anys més tard, aquest article és del tot actual. Fixem-nos-hi.

L’Ors diu que hi ha una crisi bancària. I no li dóna poca importància. Però li preocupa més la crisi general, la crisi de les empreses, la crisi del què ara en diem l’economia real. I afegeix que serà difícil recuperar aquesta crisi, perquè subjacent a ella hi ha una crisi política. I una crisi moral, i cultural, és a dir, de valors i d’idees.

I això mateix és el que ara passa.

Però l’Ors diu encara una altra cosa molt actual. Parla del pànic. De la por. I torna a encertar-ho perquè diu que el perill exterior és el que és, gran o petit, però el que de debò ha de preocupar és la por –ell diu el pànic – que neix de la sensació de feblesa interior. Perquè aquell que es pensa que és feble, és realment feble.

I això també passa ara. També ens sentim insegurs.


Aquella crisi econòmica es va superar. Amb víctimes, però es va superar. I després n’han vingut més, que també s’han superat. I també crisis polítiques i crisis de l’ànima. Per tant, no hem de pensar que no hi ha futur. Però a condició d’analitzar bé les nostres falles polítiques i sobretot d’actitud i de moral individual i col•lectiva.

Perquè el que ha passat es podia preveure. No ho vàrem preveure prou, o no ho va preveure gens, segons qui. Alguns ho haurien pogut preveure si no haguessin tingut mentalitat de nou ric, per tant, no haguessin estat presumptuosos i poc exigents. I altres, si no haguessin pervertit paraules nobles com solidaritat.  I altres, si no s’haguessin instal•lat en la moral del no esforç. I altres, si no haguessin jugat amb foc en temes econòmics, o bé socials. I polítics. Amb lleugeresa i poca seriositat. O a Catalunya en l’avaluació de les pròpies forces i del context espanyol. I havent provocat el que l’Ors assenyalava com especialment negatiu: s’és feble si perds l’autoestima i et penses que ets feble.


I ara resulta que l’Espanya que s’ho menjava tot, campiona en tantes coses, i que donava lliçons a tothom és campiona en una altra cosa; en l’atur. I de molt. I diuen –i és veritat– que té les entitats financeres sanejades. Com l’Ors deia: podem dir que els comptecorrentistes no perdran els seus diners. Però, immerses en un sistema que els dificulta molt ajudar les empreses. Més que enlloc. Campions també en això.

Ja ho hem dit: de la crisi de què ens parlava l’Ors ens en vàrem sortir. I de la dels anys 70 i 80, també, I de la de 1991-1993, també. I també varen ser molt greus. Amb víctimes. Amb la desaparició de sectors sencers de la indústria. Amb un 22% d’atur. Però ens en vàrem sortir. I, malgrat tot, ara tenim més que mai reconeixement polític, i més projecció econòmica mundial, i més nivell científic i universitari, i la societat civil més sensibilitzada. Ens cal això, sí, recuperar la il•lusió i la confiança. L’Ors ens diria que ens cal superar la crisi política i la crisi moral.

És cosa dels polítics veure com poden avalar més les empreses o avançar els pagaments de l’Administració als seus proveïdors, o rebaixar segons quins impostos, o intermediar bé entre el món empresarial i el sindical. O atenuar i combatre determinades situacions socials greus. És a dir, és cosa dels polítics actuar sobre la problemàtica econòmica i social. Però també és cosa dels polítics, i en general de gent amb capacitat de lideratge intel•lectual i emocional, recuperar la idea de país i l’engrescament pel país. Recuperar la seriositat cívica i el sentir-se responsables.

I, en general, és cosa de gent amb mentalitat positiva i generosa. En tots els ordres. Poc o molt, és cosa de tots.