Dues bones notícies

»I per què, ara? Perquè hi ha gent que durant molts anys ha dit coses des de l’oposició que fan de mal dir des del govern. I que potser ara les veu d’una altra manera. Amb això no n’hi ha prou. Cal, a més, que l’oposició actual no caigui en la temptació de fer el tipus d’obstruccionisme del qual va ser víctima. Que segueixi defensant el que defensava quan era govern, i que no sempre podia aplicar.»

Això, justament, és el que ha passat. El discurs de la Conselleria ha fet aproximacions importants a la visió de l’ensenyament, i ha estat un discurs propi de l’oposició actual (i dels governs que hi ha hagut fins al 2003). Els uns han fet la meitat del camí, i els altres hi han correspost fent l'altra meitat. A més, des de la perspectiva d’aquest butlletí de la nostra Fundació és pertinent expressar satisfacció pel contingut de la Llei. No al cent per cent, però sí prou com per considerar que és la Llei que s’havia de fer. I per felicitar els qui l’han feta possible.

Els qui segueixen aquests editorials, i les activitats i publicacions de la nostra Fundació, saben que hem estat molt crítics amb certes idees dominants a l’ensenyament de casa nostra i coneixen les nostres preses de posició en relació amb aquest tema: sobre el paper primordial dels mestres, sobre la necessitat que a l’escola hi hagi un director, sobre l’avaluació continuada dels coneixements adquirits, etc.

Aquesta bona notícia, però, s’ha de complementar. La nova Llei respon en bona part al que hem estat defensant. Però hi respon com a llei, és a dir, com a instrument d’ordenació i estructuració de l’ensenyament, i com a garantia de més qualitat tècnica. I això és el que cal esperar d’una bona llei. Però el problema de l’ensenyament a casa nostra és també una qüestió d’actitud. D'una actitud de respecte sobretot envers els mestres. De mentalitat responsable, d’educació en la responsabilitat per part de tothom, incloses les famílies. De recuperació de la moral de l’esforç. José Antonio Marina té escrit que des de fa trenta o quaranta anys els llibres sobre pedagogia no parlen de voluntat, parlen només de motivació. I és bo que els nois i noies se sentin motivats, però l’esforç i la voluntat segueixen essent imprescindibles.

La nova Llei va en aquesta direcció, que és la que nosaltres reclamem. Però cal encara complementar-la amb una sensibilització intensa a favor d’aquestes actituds.

2.    La segona: la inauguració del nou Hospital de Sant Pau. Pel que significa. Per la lliçó i per la conclusió que en podem treure.

El nou Sant Pau és el resultat d’una llarga història. Molt antiga.

1401. A l’època del rei Martí l’Humà l’Ajuntament de Barcelona i el Bisbat decideixen fer un hospital, el de la Santa Creu. Per a la seva època era un bon hospital. És l’edifici on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Un magnífic edifici. I un hospital que fa un bon servei des de fa 500 anys.

1896. La ciutat s’ha fet molt gran, la medicina ha evolucionat, cal fer un hospital nou. I apareix un ciutadà, el banquer Pau Gil, que s’ofereix a pagar-lo. I el fa. Primer ell sol, després amb més gent. I d’aquí ve el nom de la Santa Creu i Sant Pau. Popularment Sant Pau.

El nou hospital s'acaba parcialment el 1920, i definitivament el 1930. És una prova de la capacitat que tenia la Catalunya de fa cent anys de combinar iniciativa econòmica, acció cívica i social i sensibilitat cultural i artística. Ve a ser un símbol de plenitud i de creativitat col•lectives.

1990. Durant el segle XX passen moltes coses i l’hospital entra en crisi. Necessita més ajut econòmic públic. La fórmula de 1401 —Ajuntament, Església i aportacions privades— ja és insuficient per mantenir un gran hospital de bona qualitat. Es crea una nova administració on, a més de l’Església i l’Ajuntament, hi figura la Generalitat. El Govern de Catalunya assumeix una molt decisiva responsabilitat.

2002. S’inicia la construcció del nou hospital.

2009. S’inaugura el nou hospital, d'una gran qualitat tècnica, però conservant alhora el vell esperit. I s’inicia la renovació del vell hospital, joia de l’arquitectura modernista de gran projecció mundial, per a usos culturals i institucionals de projecció mediterrània.

És una llarga història d’èxit. D’èxit de país. De Barcelona i de Catalunya. Gràcies a l’esperit de continuïtat. Gràcies a la fidelitat que Sant Pau ha significat.

Que ningú no s’estranyi que en parlem en aquest editorial. Com a país vivim un temps difícil. Per la crisi econòmica, per la preocupació social, per les perspectives polítiques difícils, per la pressió que hi ha sobre la nostra identitat, per un cert desconcert col•lectiu, per tot això sumat. N’hem parlat més d’un cop, i hem dit que la recuperació ha de venir de nosaltres mateixos, que de moment no podem esperar gaire ajut de fora. Doncs bé, en un moment així és bo de tenir present aquesta història d’èxit que ha estat l’Hospital de Sant Pau. Ho va ser fa centenars d’anys, ho ha estat durant el segle XX i ho és ara mateix. I sempre partint de tres actituds que expliquen l’èxit: servei a la ciutat i a Catalunya (i a la seva gent), fidelitat a la nostra manera de ser i autoexigència i autoestima.