D’entrada he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14, i que vaig estar plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre finançament que es va adoptar. I per tant amb la posició expressada aquell mateix dia en nom del comitè executiu per en Duran Lleida i després per l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.
El nou finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de 1979, és a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi positiu molt substancial. De fet, a hores d’ara no sabem ben bé quin serà el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen ni la millor de les hipòtesis donaria la millora substancial i definitiva que l’Estatut havia de significar. I el que sí sabem és que l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.
Hem discutit el nou Estatut durant anys i l’hem aprovat al Parlament amb el 90% dels vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de justícia que en reclamem el compliment, i el cas és que el nou acord no el compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs al nou Estatut. Realment no el compleix.
Tinc prou experiència —també en aquest tema de la negociació amb l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de tot Espanya— per comprendre les dificultats amb què s’han hagut d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit de la responsabilitat com per no deixar-me arrossegar per la crítica fàcil. Però això no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser una millora a curt termini —i encara problemàtica— això no s’hagi de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.
Podria passar que es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa entitat. A banda que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb prou seguretat de futur, val a dir que una actitud així equivaldria a una greu manca de visió política, de visió de país. Finalment el que compta perquè un país sigui respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des de dintre no tindrem un futur col•lectiu estable i realment constructiu.
S’entén que per desconcert i per cansament —el procés ha estat extenuant— hi hagi gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha d’entendre, i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n diu l’ascensor social). Amb esperit positiu però enèrgic, és a dir, no submís ni a cap mena de pressió ni a la resignació pròpia del cansament col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui crítiques.
Tanco aquí aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.
Resumint:
Considero que l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i el Govern espanyol no és un bon acord perquè:
- incompleix l’Estatut
- no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
- per tant, no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya pugui fer en el futur una política prou potent de modernització, d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor social) i la seva integració.
