De què es tracta?

D’aleshores ençà com a novetat hi ha hagut l’acord sobre finançament. Que s’ha volgut presentar com un bon acord, i que suposem que significarà alguna millora, com sempre ha estat des de 1993 cada cop que s’ha estipulat un nou acord. Però que no resol el problema financer de Catalunya. És un acord confús, amb molta lletra petita, ple d’ambigüitats. Que ja, de primer moment, s’ha començat a resoldre a la baixa.

D’aleshores ençà, raonablement, hem cregut que hi hauria la sentència del Tribunal Constitucional. No hi ha estat i ara ja ningú compta que pugui ser favorable. Pot molt ben ser que altra vegada ens plantifiquin una sentència confusa, ambigua i maquillada, i que ens la presentin com un gran triomf de Catalunya i del pluralisme i com una mostra de generositat de l’Estat. I fins i tot pot passar que alguns aquí s’ho creguin. I sobretot pot passar que s’hi apuntin per interès partidista. Que alguns aquí es prestin al joc de la confusió i de l’engany.

No és objecte d’aquest editorial parlar de la reacció política i ciutadana que arribat el cas caldria que hi hagués. Sinó subratllar la gran transcendència que pot tenir el resultat final de tot aquest procés. És a dir, de la negociació de l’Estatut, dels molts incompliments i retallades, del confús acord sobre finançament i ara, sobretot, de la sentència del TC. I precisar què és el que significaria una pèrdua greu des del triple punt de vista de la identitat, del poder institucional, polític i financer necessaris per impulsar el país, així com de la capacitat  d’actuar sobre la cohesió i la convivència de la nostra societat.


A. IDENTITAT

1. Llengua
El català no és l’únic factor d’identitat del nostre país, però és el més significatiu. I és el que el catalanisme ha defensat sempre amb particular intensitat. Per tant, una sentència que afectés poc o molt el caràcter del català com a llengua pròpia de Catalunya, l’oficialitat, el dret general a usar el català i a ser atès en català i la qüestió molt especialment sensible de la immersió lingüística a l’escola representaria un perjudici molt greu per a la identitat catalana i segellaria la clara voluntat de l’Estat d’anar laminant la nostra personalitat col·lectiva. Catalunya ho hauria  de rebutjar rotundament.

2. Cultura
No tota la cultura que es produeix a Catalunya es fa en català, ni totes les aportacions positives. Això és evident. I ha estat norma del nacionalisme català dels darrers quaranta anys tenir molt en compte aquest fet i valorar-lo. Però el que dóna personalitat pròpia a la cultura catalana és el català. I en tot cas és també evident que la cultura és un element essencial de la personalitat de Catalunya com a poble. Per tant, el grau d’autogovern en aquest terreny ha de ser molt alt. Tot el que representi retallar en la pràctica l’autogovern cultural respecte al que planteja l’Estatut és una agressió contra la identitat catalana.

B. PODER INSTITUCIONAL, POLÍTIC I FINANCER

1. La Generalitat i l’Administració catalana
De la mateixa manera que el President de la Generalitat és el representant ordinari de l’Estat en absència el Rei o del President del Govern, la Generalitat ha de ser la Institució més pròpiament representativa de Catalunya, i no pot ser passada per alt («puenteada», com diuen a Madrid).  Ara aquesta és una pràctica cada cop més freqüent, i evitar-ho era un dels objectius del nou Estatut.

2. Poder legislatiu
Una altra pressió que s’ha anat accentuant durant els darrers anys ha estat la reducció, de fet, de la capacitat legislativa de la Generalitat. De lleis, el Parlament en fa moltes –fins i tot es pot dir que tenint en compte les nostres competències reals sobrelegisla–, però massa sovint són reglaments amb format de Llei. És a dir, cada cop més, costa que siguin lleis que fixin model, que realment configurin la societat catalana. La Llei de Dependència és un cas especialment clar, on l’Estat limita les competències estatutàries. Però n’hi ha més. Cada cop més. I això el nou Estatut pretenia esmenar-ho.
 
3. Finançament
Sobre l’ambigüitat, la confusió i el resultat, molt probablement insuficient, de l’acord de finançament ja n’hem parlat. En tot cas el TC no ho millorarà.

Tot això junt –invasió institucional, escapçament polític i insuficiència financera– limita molt la capacitat de Catalunya i de les seves institucions d’impulsar el progrés general del país. Des del terreny cultural a l’industrial i al de la innovació i, també, al social.


C.  I això –el PROGRÉS SOCIAL, la COHESIÓ i la CONVIVÈNCIA–  és la tercera prova de foc del que finalment representi el nou Estatut. Les competències i el finançament que finalment resultin de tot plegat (sentència de TC, inclosa), què faran possible en aquests àmbits? Què faran possible en l'àmbit de la política d’ocupació, i el dels serveis socials? La inexplicable dimissió competencial i política del tripartit en el tema de la Llei de Dependència ja fou un cop molt dur en aquest sentit. En això, i en altres aspectes dels serveis socials, ¿podrà la Generalitat actuar com a protagonista, amb criteris adequats a la nostra realitat i al nostre projecte de país, o s’haurà de limitar encara més a fer de delegació i d’oficina administrativa? Fa molts anys que el catalanisme afirma que «Catalunya serà social o no serà». I que cal que aquesta acció social, de justícia i de cohesió es faci amb mentalitat de país i sigui impulsada des de Catalunya. Des de la societat i des de les institucions catalanes. Amb la Generalitat al capdamunt.  

Tot això esdevé encara més necessari en el tema de la immigració. I de la  política d’integració que Catalunya necessita fer, perquè s’hi juga la seva convivència, la seva cohesió social i la seva identitat. S’hi juga ser un país sòlid, enriquit per noves aportacions, i amb personalitat, o ser una societat fragmentada i poc consistent. L’experiència de les immigracions que ja hem tingut permet confiar que a Catalunya sigui possible la primera d’aquestes alternatives. Però atès el caràcter particular d’aquest problema a Catalunya cal que l’Estatut i, en general, la legislació espanyola ofereixin a la Generalitat un marge important d’iniciativa i de protagonisme.

Un cop coneguda la sentència del Tribunal Constitucional es podrà fer balanç des d’un punt de vista competencial, financer, identitari, etc.

Però a més es podrà tenir una visió de conjunt del que serà Espanya. Serà un país políticament descentralitzat? O un país que haurà recuperat del tot el model del centralisme reforçat? Un país que potser voldrà imposar del tot i en tot l’homogeneïtzació?

¿Catalunya hauria fet un pas endavant cap al reconeixement clar de la seva personalitat nacional i disposaria d’instruments i recursos per a una acció col·lectiva potent econòmica,  social i cultural?

És a dir, després de tot el trasbals dels últims 5 anys, que de fet han afectat tot Espanya, quin model d’Estat tindrem? I quin joc podrà tenir-hi Catalunya.

Es parlarà encara de pluralitat? I què significaria la pluralitat en el cas de Catalunya  si no es respectés la seva personalitat col·lectiva? Pluralitat que el concepte de «nació» present a l’Estatut defineix bé, però que la llengua i la cultura i la institució de la Generalitat i una capacitat real d’incidir en la seva economia i les seves relacions socials omplen de contingut.

I acabem fent referència al títol d’aquest llarg editorial: De què es tracta? No es tracta només d’una batalla política. Es tracta d’un episodi més de la molt llarga batalla –de fet, de segles– entre la voluntat d’Espanya d’absorbir Catalunya i esborrar-ne la personalitat pròpia, i la nostra de mantenir-la. I mantenir-la no precàriament, amb un to apagat i subsidiari, sinó amb ambició i plenitud. I per això ens cal la immersió lingüística, i una alta valoració institucional de la Generalitat, i les eines competencials necessàries per poder crear cohesió social, integració i ascensor social. I més coses, evidentment. Ens cal un bon autogovern.

Si entre l’acord de finançament i la sentència del TC i la sistemàtica acció d’erosió dels partits espanyols finalment resultés que l’intent de l’Estatut ha resultat fallit està clar que Catalunya haurà de donar una resposta institucional, política i sentimental (allò de la desafecció que diu el President Montilla) que contraresti l’evident propòsit de procedir al gradual ofegament de Catalunya com a nació, com a llengua i cultura, com a economia i com a projecte social.

Des d’aquest editorial l’únic que correspon és reclamar que la reacció sigui potent, sense atabalament ni teatralitat. Una reacció feta, com dèiem en el discurs d’homenatge al President Macià, amb dignitat i serenitat. I sense cap receptivitat envers l’oferta d’engrunes i els cops a l’espatlla.

Treballant els nostres actius Catalunya endins, ja hem demostrat més d’un cop que tenim no només molta força de resistència, sinó també creativitat i capacitat d’aixecar el país.