Tornem a preguntar: de què es tracta?

És a dir, no fent de la Generalitat un òrgan de fort contingut polític i només administratiu i subsidiari; no consolidant un dèficit financer que ofega el nostre autogovern i perjudica els nostres conciutadans; no escapçant-nos les competències de manera que no puguem construir un model de país i de societat d’acord amb les necessitats i els projectes dels ciutadans de Catalunya. I mantenint o augmentant la pressió sobre la llengua catalana.

Cal tornar a llegir el llibre El catalán, una lengua asediada d’en Solé i Sabaté i d’en Joan Villaroya. El llibre sencer, i especialment el pròleg que va escriure en Francesc Ferrer i Gironès, per veure el grau d’obsessió amb què l’Estat espanyol ha perseguit el català des d’immediatament després de l’Onze de Setembre de 1714 (i abans al País Valencià ocupat ja el 1707 per les tropes borbòniques). La intensitat d’aquesta persecució demostra que, per la idea que des d’aleshores va prevaler d’Espanya, el català havia de ser eliminat. De vegades, descaradament o fins i tot brutalment, altres cops «sin que se advierta el cuydado» o «mañosamente». Eliminat de l’escola, de la universitat, de l’Església i del catecisme, dels ajuntaments, del documents notarials, del teatre, dels llocs oficials, de la literatura, del comerç ... Convé molt llegir aquests textos perquè són la millor prova que el català és la pedra angular de la personalitat catalana. I que amb la llengua el que durant segles s’ha pretès destruir ha estat justament aquesta personalitat. Aquest ser català.

Per tant, no seria gens sorprenent que una de les retallades fortes del Tribunal Constitucional (més o menys dissimulades, però d’efectes molt negatius) fos precisament contra el català. Contra el règim lingüístic que des de fa més de 25 anys tenim a Catalunya fruit de l’Estatut de 1979, i que ara el nou Estatut ha de consolidar. I això es produiria en una societat en què la pressió sobre el català ja és molt forta a causa de la globalització, que fins i tot afecta llengües com el francès, l’alemany i l’italià; en un context de campanyes molt agressives a tot Espanya contra el català; i a causa també d'un increment molt fort de la immigració, que obliga a un nou esforç col•lectiu d’integració. Un esforç superior fins i tot al que Catalunya ha hagut de fer amb les grans immigracions del segle XX a causa del volum de la immigració actual, del curt període de temps en què s’ha produït i de la seva molt gran diversitat. Una integració que Catalunya se sent capaç de dur a terme, d’una manera positiva per a tothom, si no se li lleven els instruments a què té dret, segons l’Estatut, de política social, laboral, econòmica, d’ensenyament, lingüística i cultural.

Concretament en el tema lingüístic:

• Si es manté sense esquerdes l'oficialitat del català.
• Si qualsevol ciutadà de Catalunya té dret a ser atès en català, tant a l’Administració (també la de justícia) com fora d’ella (això no requereix que tothom a Catalunya el sàpiga parlar bé, però sí entendre’l bé i amb normalitat).
• Si per raons econòmiques o legals no s’impedeix el suport que el català necessita, com tota llengua de demografia reduïda, en el camp audiovisual o editorial.
• Si es manté íntegrament el règim d’immersió lingüística a l’escola.