Parlem d’Europa (i del President Obama)

Però no podem perdre de vista que la vocació europea forma part de la nostra personalitat com a poble, que és un element molt principal de la nostra Història. I que modernament ha estat un referent constant del catalanisme. És a dir, que no podem perdre de vista que som europeus. Ni podem perdre de vista que si bé Europa ha perdut pes en el Món segueix essent molt necessària.

I amb què ens trobem? D’entrada amb dues frases com aquestes:

1.    A la portada del The Economist de fa quinze dies llegíem això sobre Europa: «Vint anys perduts, dos tractats inútils, ignorada per Xina i els Estats Units, però encara l’economia més gran del Món, cal algú que, per favor, desperti Europa».

2.    Una frase del President Obama en ocasió solemne (el seu primer discurs a l’ONU el 23 de setembre): «Els que fustigaven els Estats Units per haver actuat en solitari en el Món ara no es poden mantenir al marge i esperar que els problemes del Món es resolguin sols.» Es referia, amb aquesta frase, a la guerra de l’Afganistan, a la molt perillosa inestabilitat pakistanesa, a l’amenaça terrorista mundial. I la dirigia sobretot als defensors del multilateralisme.

A això hi podem afegir la idea, que fa anys que defensem, que «el Món té necessitat d’Europa». I en la línia més precisa del President Obama podem dir que concretament «els Estats Units té necessitat d’Europa».

Això fa anys que es veu a venir: que el Món, i especialment els Estats Units, tindrien necessitat d’Europa. Ho havíem dit en conferències i articles del 2002 al 2004. Dèiem que els Estats Units estava arribant al límit de les seves possibilitats, que començava a patir aquella situació que els historiadors anglosaxons han anomenat overstretching, o dit en termes catalans i planers «allargar més el braç que la màniga». I ara ja hi som.

Hi ha un altre fet a tenir en compte en aquest moment en què es redistribueixen les cartes del gran joc geopolític. I és que podria molt ben ser que el G8 i el G20, és a dir, les grans agrupacions de països políticament i econòmicament importants esdevinguin molt secundaris, i que realment el que comptés fos el G2, és a dir, els Estats Units i la Xina. Al nostre entendre això seria massa esquemàtic ja que el Món és més complex que això. Però en tot cas és segur que els Estats Units i la Xina jugaran un paper molt determinant. I per tant Europa podria pensar que jugant un paper intermedi, ara a favor dels Estats Units ara a favor de la Xina, podria inclinar la balança en un sentit o altre.

Creiem que aquest no hauria de ser el paper d’Europa. Pels seus valors, la seva identitat i la seva història, Europa és occidental. Pot introduir variants en la mentalitat occidental i de vegades pot actuar com a pont que faciliti la relació dels grans protagonistes. Però, o és clarament occidental, o què serà? I si és occidental, la seva relació preferent ha de ser els Estats Units.

Però si decidís anar sola i rebutjar una relació especial amb els Estats Units, si pretengués ser un actor —ella sola, sense acompanyant— del gran joc geopolític, encara seria més veritat que caldria que tingués la cohesió, la força i la voluntat que calen per a fer una tasca així.

I Europa no fa l’esforç per tenir aquesta cohesió i aquesta força, o el fa poc. I per tant passa allò que temíem que passés quan l’any 2004 dèiem que podia arribar un moment en què els Estats Units —per convicció o per necessitat— digués «teniu raó, amb l’unilateralisme no arreglarem el Món, fem-ho plegats», és a dir, que es proposessin actuar en termes bilaterals o multilaterals. I que aleshores, arribat el cas, Europa no estigués en condicions de fer el paper que li correspon en aquesta obra. Que no tingués ni prou unitat, ni prou voluntat, ni prou ambició, ni prou tecnologia, ni prou gent jove, ni prou doctrina, ni prou soldats per a jugar aquest paper, molt important, que li pertocaria.

Europa està ara en condicions d’acceptar aquesta responsabilitat? No és gens segur. I està mentalment preparada? Tampoc no és segur. Per això el President Obama parla com parla. Ho fa des de l’ONU, i dirigint-se a tothom. Però d’una manera especial a Europa.

A Europa, que s’ha distingit per la seva «obamamania». I que ara fa el ronsa. Que fa allò que se’n diu «esperar i veure». Per això fa pocs dies el diari Le Monde deia que tot plegat podria conduir al dilema següent: «Obama ou unilatéralisme par défaut». O Europa col·labora amb Obama o als Estats Units no els quedarà més remei que tornar a l’unilateralisme. Si és que encara poden.