La drecera és política

I junt amb tot això, una pèrdua greu de prestigi i de credibilitat política. I això darrer és ara especialment greu. Perquè la superació de tot plegat requereix força moral, requereix recuperar valors i actituds positives, requereix una acció en profunditat. Requereix una acció de, diguem-ne, pluja fina, de les que fan saó. Ho hem defensat sempre des d’aquesta Fundació. Però hi ha moments en què —sense abandonar l’acció en profunditat— cal fer drecera. Perquè el temps se’ns tira a sobre i el mal que ens amenaça pot ser molt greu.

I la drecera és política. Per estrany que pugui semblar en un moment d’hores baixes de la política, i per estrany que pugui semblar dit per qui predica la necessitat que Catalunya es rearmi en el camp de les idees, els valors i les actituds —el que en diem l’IVA—, el cert és que les urgències són urgències, i que quan hi ha una urgència s’ha d’afrontar amb el que es té, sigui poc o sigui molt. I s’ha d’anar per la drecera. I la drecera és política.

No política de confrontació sistemàtica. Ni de veure qui enfanga qui. Un dels aspectes més negatius que es pot donar en un país és que s’estengui en el món polític una doble creença: que l’objectiu primer d’un partit no és presentar un projecte i formular un programa, sinó destruir l’adversari, i que per això el que cal no és derrotar-lo amb propostes i projectes sinó enfangar-lo. Amb arguments verídics o falsos, és igual.

Per tant, quan diem que la drecera és política ha de quedar clar que ha de ser una política constructiva, basada en propostes i feta per gent creïble. L’escepticisme imperant d’ara pot considerar que en el camp de la política avui no hi ha gent creïble. Però això no és cert. En el nostre món polític hi ha gent creïble, hi ha gent honorable i hi ha gent amb autèntica vocació de servei. I hi ha gent capaç de liderar el país. Capaç de conduir-nos per la drecera política amb èxit.

Per això cal que es desempalleguin del clima morbós que s’ha creat. Que en part han creat els polítics embrutidors i destructius, que en part s’ha produït per fallades també de la mateixa societat civil, i que en part han estimulat els mitjans de comunicació. És a dir, un clima del qual tots som responsables. Potser els polítics més perquè tenen un plus de responsabilitat en tant que servidors de l’interès públic. Però, per altra banda, tothom ha de saber que per això mateix, perquè tenen més responsabilitat, se’ls ha de tractar amb exigència, però amb equanimitat. I distingint entre els que tenen vocació de construir i els que són destructors de mena.

                                       -----------------------------------

És urgent aquesta recuperació del protagonisme positiu i constructiu de la política. I cal que la societat assumeixi també la seva part de responsabilitat en el que passa. Que també en té. I que tots plegats, units per un renovat sentit del bé comú —i del que en podríem dir una mútua commiseració i una mútua exigència—, duguem a terme un redreçament ràpid. Que és possible. Perquè en aquest mateix editorial moltes vegades hem fet l’inventari dels nostres actius, dels nostres punts forts. Que en tenim, i no són pocs. Cal que en siguem conscients, que n’estiguem convençuts i que no els neutralitzem amb molta cultura del no i amb esperit autodestructiu.

En un moment així és bo recórrer als arguments i als testimonis morals que ens varen ajudar fa poques dècades a superar situacions molt i molt difícils. És bo que tornem al que en podríem dir els nostres clàssics. A en Joan Sales, per exemple. Que a través de la seva obra literària, però sobretot de la seva forta vivència humana i el seu esperit exigent, fruit del seu patriotisme, de la seva fe i del seu humanisme, no gens autocomplaent ni amb ell mateix ni amb Catalunya, ens va dir, parlant del nostre poble, que calia «bandejar tant el dramatisme com els tòpics tendents a l’autocomplaença». O bé a en Salvador Espriu, que ens deia que per salvar-se en temps difícils el que cal és assumir la pròpia condició i «convertir-la en una força moral d’identificació, de resistència, de fidelitat a la gent i —també— d’interpel•lació als qui ens volen mal, als qui ens assetgen».
                                            --------------------

El redreçament és possible. Tenim molts actius, que segueixen fent feina. Potser tenen menys visibilitat que d’altres coses més escandaloses, encara que més importants. Però també tot això que creix i va bé necessita alliberar-se d’un tel de tristesa que hi ha al país. Necessita un impuls renovat, un horitzó més ben definit, una il•lusió. Tot això depèn de tots. Però és urgent. I per això, perquè és urgent, cal recuperar tot el que de positiu pot tenir la política.

Perquè ara la drecera és política.