Les altres infraestructures

Generalment la reivindicació s’ha centrat en carreteres, ferrocarril, ports, aeroports, producció i transport d’energia, aigua, etc. Com ara s’ha vist amb la discussió dels Pressupostos de l’Estat i el tema del percentatge del 18’5% la definició d’infraestructures no pot limitar-se a aquestes obres estrictament físiques. Cal afegir-hi els grans equipaments culturals, sanitaris, etc.

Però això tampoc no és tot. El progrés d’un país reclama carreteres, energia, grans hospitals, museus, ports, ferrocarrils, etc. Però també, i d’una manera creixent, formació, tecnologia, recerca i esperit d’innovació.

L’Andreu Mas-Colell, a l’època que des de la Conselleria d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació va iniciar l’aplicació d’un pla sistemàtic de creació de centres de recerca, deia: “Les ciutats més dinàmiques i més innovadores solen ser les que tenen un gran aeroport i una gran oferta universitària, amb molt bon postgrau i molta recerca”.

La batalla entorn de l’aeroport de Barcelona demostra que la lliçó de l’aeroport està apresa. Però la de la Universitat i la recerca no ho està prou, encara. El nostre món polític i el nostre món empresarial no ho tenen encara prou interioritzat. Ni ho prioritzen prou. Però malgrat això durant els últims deu anys les coses han començat a canviar, positivament.

A Catalunya s’han creat molts centres de recerca. N’enumero uns quants: el Centre Tecnològic de Comunicacions, l’Institut de Ciències Fotòniques, el Centre de Regulació Genòmica, l’Institut Català de Ciències Cardiovasculars, l’Institut Català d’Investigació Química, l’Institut de Nanotecnologia, etc. I ha entrat en funcionament l’Institut Català de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) que ha començat a donar bons resultats atraient científics estrangers i recuperant-ne de catalans que treballaven fora. I ha entrat en funcionament el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, i l’R+D ha començat a pujar, probablement fins i tot més del que indica l’estadística. I s’han creat o s’estan creant uns quants grans equipaments com el supercomputador Marenostrum i el Sincrotró. Fins i tot la Unió Europea ha reconegut aquesta bona política nomenant l’exconseller Mas-Colell Secretari General de l’European Research Council pels anys 2009-2011. Convé dir tot això, i ser-ne conscient, perquè justificadament dóna moral i confiança.

Però ens cal anar molt més enllà en aquesta direcció. I cal que sobretot la classe política, el món empresarial i els mitjans de comunicació hi dediquin una atenció preferent. 

Cosa que sovint no és el cas. Sovint les carreteres i els trens absorbeixen tota l’atenció. I ja està bé que n’absorbeixin molta. Però sense fer oblidar quatre coses. La primera és que tenim més dèficit de recerca i innovació que d’infraestructures físiques. La segona és que les infraestructures físiques estan, moltes d’elles, ben orientades. Que és qüestió de temps, i després de gestió (això és un altre problema). La tercera és que l’opinió pública no percep les infraestructures relacionades amb el coneixement, la recerca i la innovació tan urgents com les infraestructures físiques. I la quarta és que la creació d’una infraestructura potent de recerca i innovació, i el seu funcionament, són d’una gran complexitat i lents. Que per tant són urgents. I que requereixen que se’ls doni prioritat.