Més d’un cop hem explicat quin era el projecte polític i moral de la Catalunya, dels anys 60, 70 i també dels 80. De fins fa molt poc. De fet, un projecte o un somni que va decandir amb l’entrada del segle XX.
Hem explicat que Catalunya, amb la nova etapa de la història d’Espanya, que s’obria amb el final no només del franquisme sinó també d’una idea vella i excloent d’Espanya, aspirava a consolidar i garantir la seva personalitat com a poble mitjançant la recuperació de les seves institucions, i a consolidar el grau d’autogovern necessari per poder formular i aplicar un projecte potent de país i de societat. I que això, Catalunya ho podria fer en el marc d’un Estat, en el marc d’una Espanya democràtica i justa envers els seus homes i dones i envers els seus diversos pobles.
El somni anava més enllà: Catalunya podria contribuir a construir aquesta Espanya, aquesta nova Sepharad, amb il•lusió i eficàcia.
Aquesta és una manera diguem-ne política i corrent de dir-ho. Tanmateix és autèntica. L’Espriu, però, ho va dir d’una manera poètica i amb un fort to profètic. De fet, l’Espriu i
La pell de brau són una gran afirmació de catalanitat i de voluntat catalana de ser i alhora d’espanyolitat generosa i constructiva. I tot plegat esperançat. «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills». I a Sepharad «que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l’aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amplis camps». I encara, «que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat».
Dit en termes més prosaics: que sapiguem treballar en pau i en llibertat, que sapiguem fer prosperar Sepharad, que hi hagi un ordre just, amb compromís i amb respecte per la manera de ser i de parlar de cadascú.
Això ―aquests versos, aquest sentiment― va contribuir a definir una política. Una política catalana. Una política de país. Ambiciosa i generosa. Tot i que ja aleshores el mateix Espriu advertia d’alguns perills. Parlava d’un «nou cel de Sepharad», però també advertia del «palau perillós dels nostres somnis». I és que realment sempre hi ha hagut gent ―aquí, entre nosaltres, i sobretot fora d’aquí, en altres indrets de Sepharad― que no ha cregut mai en tot això. O que ha fet veure que hi creia per enganyar. «Però tu te’n rius: penses que l’aranya sempre tindrà fil». I ha advertit ―el mateix Espriu, malgrat la seva aposta generosa i magnànima― que «quan despertaràs, la rialla als llavis se t’estroncarà».
I així ha estat. Això és el que està passant ara mateix. Per tant, «i ara, què?»
_________________________
Doncs bé, ara és l’hora de reprendre la marxa. No per tornar a caure en nous errors, ni per complaure’ns en el plany, sinó per fer recompte i ajuntar tots els tresors que tenim, per preservar el que hem edificat del nostre temple inacabat, i per continuar pouant noves energies en la nostra consciència. I, sobretot, per viure el moment present amb dignitat. I amb orgull. I amb confiança. Perquè, malgrat tot, tenim tresors. Perquè no hem viscut debades. Perquè hem edificat. Perquè només el cansament i el desencís podrien fer-nos fracassar. Podrien fer-nos renunciar a «guanyar lentament una lliure pau».
Sobretot, ara cal actuar no tenint en compte el que ens donaran els altres, o pensant si ens ajudaran ―que no ens ajudaran pas ni ens donaran res, perquè per a ells la solidaritat és paraula d’engany―, sinó comptant amb els propis tresors, amb els propis actius, amb la pròpia capacitat i amb la pròpia voluntat.
L’Espriu també deia: «Ja sabem que el nostre “no és el millor país”. Però en el nostre somni, sí».
Però no es tracta només d’un somni. Es tracta que en la història recent, durant cinquanta anys, hem contribuït al progrés de Sepharad, i al nostre propi progrés. Tenim l’honor d’haver complert. No hem edificat del tot el nostre temple, però n’hem edificat una bona part. I no hem aconseguit que s’acompleixi el que deia l’Espriu: «Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms en un sol amor». No ho hem aconseguit. Ni tampoc hem aconseguit «que siguin segurs els punts de diàleg». Però això ara ens ensenya a valorar el nostre patrimoni, moral i material, la nostra aventura com a poble, el mèrit de resistir i mantenir l’esperança.
I ens permet iniciar una nova etapa.
De les tres grans virtuts ―fe, esperança i caritat― no sabem quina és la més important. O totes tres ho són igual. Però l’Espriu parla sobretot de l’esperança. I Catalunya ha hagut de recórrer molt sovint a l’esperança, que és la llavor de tots els ressorgiments. De totes les etapes noves. Cada cop que ho hem fet, encara que fos després de fracassos, hem avançat. Perquè és la més creadora de futur. Ara ho tornarà a ser.
_________________________
Aquesta etapa que ara comença ―perquè ara realment comença una nova etapa― tindrà una característica principal: serà política. Política ja ho era la poesia de l’Espriu. Política és la reflexió de reforçament moral i intel•lectual de Catalunya en aquests moments. I també ho és la reflexió de tota la societat.
I tot això és de primera necessitat per a la resposta que ara hi ha d’haver a Catalunya. Però, a més, aquesta resposta, aquest nou impuls, aquest revulsiu que el país necessita, ha de ser específicament polític. Sabem que hi ha una crisi de confiança en la política. I s’entén. I pot semblar una paradoxa, però ara les coses s'han posat d’una manera que reclamen una resposta d’urgència. I una resposta així ha de ser principalment política.
La drecera, com dèiem fa pocs dies en un d’aquests editorials, és política. I ara ja és temps d’urgència i de drecera.
Una drecera per a la qual caldrà mantenir viu l’esperit honest i l’energia moral d’en Salvador Espriu.
