Amb el que tenim. I amb bona política

Per a nosaltres, els catalans, això no té només un significat polític en sentit estricte. Hem dit molts cops –i ho subratllàvem especialment quan parlàvem del «fracàs de l’Espriu»– que, durant els últims 30-40 anys en l’àmbit espanyol, Catalunya ha jugat molt fort una carta no només –que també– de democràcia i de progrés social, no només –que també– de modernització i d’europeïtzació, no només –que també– de recuperació de l’autoestima, sinó a més de creació d’una mentalitat i d’una sensibilitat de convivència de llengües i cultures diverses, amb projectes comuns i il·lusions comunes però amb arrels i ànimes pròpies.

Sepharad, deia l’Espriu, has d’aprendre a comprendre i a estimar no només les llengües, sinó també les raons diverses dels teus fills.

Tot això està molt a punt d’anar-se’n en orris. Amb efectes greus per a Catalunya, però no sense conseqüències per a tot Espanya. Perquè per tal que «Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat» totes les mans són poques. I totes són útils, si són lliures i respectades.

Però deixem-nos de lamentacions. Perquè la contesa encara dura. No podrem jugar amb les regles del joc que havíem imaginat, ni podrem confiar en les paraules de bon dring, d’aparença noble, però falses. Haurem de jugar amb cartes marcades. Però haurem de seguir jugant. Amb més esforç, amb més energia i amb més seny, amb més serenitat i amb més intel·ligència.  Per tant, ja des d’ara Catalunya ha de definir tres respostes i tres actituds.

1. Si al capdavall el TC invalida o rebaixa l’Estatut –ja sigui per castració física, com desitja més de mitja Espanya, o per una més elegant i enganyosa, però també efectiva, castració química, com desitgen uns altres–, quina resposta haurà de donar Catalunya?

S’haurà de manifestar? Haurà de prendre una contundent iniciativa parlamentària? Haurà de reclamar un nou referèndum? Haurà d’estimular les consultes independentistes? No és feina d’aquest butlletí ni d’aquest editorial donar resposta a això. És feina dels partits polítics, amb el màxim possible de suport popular. 

Per altra banda, Catalunya d’entrada haurà d’acatar? Per força.
Haurà de respectar? No.

No respectar vol dir no acceptar-ho en el fur intern, no admetre que el tracte rebut és just, no donar per resolt el plet. No resignar-se. No donar les gràcies per les engrunes.

2. Definir, fer inventari del que Catalunya necessita, de tota necessitat per poder-se realitzar com a país i com a projecte. Per poder ser, per poder ser útil a la seva gent, i per poder tenir ambició.

 

a) Hi ha una primera qüestió d’identitat. Si no hi fos no hi hauria hagut durant segles, des del segle XVI, la tensió que hi ha hagut entre Catalunya i la resta de l’Estat. Això no és cap invent, és una realitat d’arrels molt fondes. Que es manifesta sobretot a través de la llengua i de  la cultura.

b) D’això en deriva la consciència de tenir una personalitat pròpia. Ni millor ni pitjor que d’altres, però pròpia. I en deriva la necessitat i la justa reivindicació d’un poder polític que permeti preservar i desenvolupar aquesta personalitat i fer que actuï positivament sobre la seva gent. Perquè la raó de ser de tota col·lectivitat és ser útil a les persones que en formem part. La defensa de la simbologia nacional –que fins ara a Catalunya ni els partits més pròpiament espanyolistes havien rebutjat– va lligada a aquesta realitat d’una personalitat pròpia de Catalunya.

c) En el cas concret de Catalunya això ha conduït històricament a la reclamació majoritària d’un Estatut d’Autonomia en el marc de l’Estat espanyol de prou amplitud per poder no solament preservar la identitat, sino també construir una societat justa i de progrés, i en general desenvolupar un projecte de país ambiciós i generós. I poder, en el respecte del dret de Catalunya al seu autogovern, participar positivament en el desenvolupament polític, econòmic i social espanyol.

d) Aquest autogovern ha de disposar de competències prou importants i prou extenses per poder actuar positivament sobre la persona en particular i sobre la societat en general. De competències reals, no  arranades en la pràctica per la lletra petita de l’Administració Central o per lleis orgàniques d’àmbit estatal tendents a buidar de contingut el text estatutari.

e) I ha de poder disposar també d’un finançament adequat. D’un finançament no escanyat. Aquesta és una llarga batalla no guanyada fins ara, tampoc amb el nou sistema de finançament, tot i les millores que amb els anys s’han anat aconseguint. És el nostre parer que amb el temps –amb no gaire temps– tornarà a ser evident que, pel que fa a Catalunya, el criteri que segueix imperant és el de «la solidaridad sólo hay que aplicarla con los bienes ajenos» i allò altre que «los catalanes se lo quieren llevar todo».

f) Hi ha el tema específic de les infraestructures, que en el nou Estatut està ben tractat i que hem de veure com queda.

g) Caldrà estar molt atents a veure com queden després de la sentència alguns punts concrets d’especial transcendència. Per exemple, la immersió lingüística, sense la qual amb l’allau immigratori que tenim la situació del català seria molt crítica. O bé, el dret de tot ciutadà de Catalunya a ser atès en català. I la capacitat per part de la Generalitat d’incidir en el procés d’incorporació de la immigració, i no només des d’un punt de vista assistencial –certament molt important– sinó civil i administratiu. No oblidem que de cara a la pervivència de Catalunya com a país, com a col·lectivitat, el tema de més transcendència és justament l’immigratori.
 

El resultat final de tot el procés estatutari encara no sabem quin serà. Tot sembla indicar que quedarà clarament per sota del que Catalunya ha demanat i del que es va aprovar al Parlament, al Congrés a Madrid i en referèndum a Catalunya. I per altra banda haurem sofert un gran desgast, intern a Catalunya i també de cara enfora.

A nivell polític –els partits, el Parlament, el Govern– caldrà que s’hi doni resposta. No correspon avançar res en aquest sentit en aquest butlletí. Però el que es pot avançar des d’ara és que amb les eines que tinguem –l’Estatut quedi com quedi–, el finançament –el que hi hagi–, el marc espanyol i europeu –el que sigui– Catalunya haurà de fer un especial esforç com a nació, com a societat i com a economia, com a projecte i com a il·lusió col·lectiva.

Repeteixo: amb el que tinguem.

Aquest esforç el podem fer. No en les condicions justes i que caldria, però el podem fer. Perquè, com hem dit més d’un cop des d’aquest butlletí, els nostres actius són importants. Ho és el nostre patrimoni cultural, ho és el nostre teixit econòmic i la nostra vocació d’obertura exterior, ho és la inquietud renovadora del nostre món intel·lectual i artístic, ho és la nostra capacitat de convivència, ho és el funcionament de l’ascensor social, ho és que el catalanisme, és a dir, el sentit de país segueixi essent el factor central de la política catalana, ho és el pes de la ciutat de Barcelona, ho és l’empenta que està agafant el nostre món científic, etc.

O sia que de potencial en tenim. Malgrat les condicions adverses.

Però justament perquè les condicions són difícils tot aquest potencial necessita ser complementat amb una direcció i un impuls polític potents i ben orientats.

Per això cal subratllar que ara torna a ser el moment de la política. La societat civil és ara i arreu molt i molt important. I més a Catalunya. I que el substrat mental i de valors d’un país sigui sòlid també és essencial. Però també en això –com en l’Estatut– ara tenim el que tenim. Ara que la reacció del país és urgent. I la urgència passa per la política. I per la manera de fer política. Per la capacitat de presentar un projecte col·lectiu que vagi més enllà de l’anar fent. D’anar més enllà de l’administració més burocràtica que impulsora. Per la capacitat de donar corda al país.

Ara prima molt la crítica a la política. Prima el mal humor, la invitació al vot en blanc, o a l’abstenció. Tot plegat en part justificat. Però inútil. Nociu. Que els partits polítics recuperin el llenguatge i la capacitat de proposta engrescadora que ens calen, però que el país en general prengui consciència que en democràcia la gent, la societat, les persones, tenen la seva pròpia responsabilitat política.