Però és que entre les idees clares que la nostra societat ha de tenir també hi ha aquesta: que un país sense bona política no va endavant. I entre les actituds positives que ha de tenir hi ha d’haver una valoració que pot ser crítica de la política, però que ha de ser ponderada i feta des de la pròpia responsabilitat.
I passa que la urgència i les prioritats són canviants. Hi ha èpoques de treball de fons, de maduració lenta d’idees i de valors. De la mateixa manera que en agricultura hi ha mesos de creixement lent, per dintre, poc vist, però decisiu. Però hi ha moments en què aquest creixement es perdrà, o es podrirà, si no es fan accions resolutives. Si no es rega, o si no es cull.
Ara a Catalunya es dóna un moment d’aquests en el qual cal seguir fent la feina de cada dia. En què cal seguir treballant en el camp econòmic, intel·lectual i cultural. I en el de la societat civil en general. Però conscients que s’ha creat una situació d’embús. Una situació en què el vehicle patina. Una situació d’encallament, o de gir entorn d’ell mateix. Consumint-se. Quan això passa cal trobar la manera de marcar una direcció, de donar un impuls, de fer una accelerada i desencallar. I això ja no és propi d’una reflexió pausada i a més llarg termini, sinó d’una acció decidida i consistent, i sobretot efectiva i resolutiva. Ja és propi de la política.
Per tant, ara és hora d’acció política. Sense oblidar ni l’IVA ni els estudis tècnics. Ni la societat civil. Però amb la política al capdavant, perquè només una política enèrgica i eficaç, seriosa i responsable pot desencallar el país.
-----------------------
Arribat a aquest punt és fàcil preveure la ganyota escèptica, desanimada i fins i tot desconsiderada d’alguns, o de molts. Perquè és cert que la política, i els polítics, avui estan molt desconsiderats. I s’entén.
Però també cal entendre –és del tot necessari que s’entengui– que un país sense política seriosa, eficaç i capaç de conduir no va endavant. I en el nostre cas, en el cas de Catalunya, ara –ara–, sense una política així el país seguirà encallat. Com un cotxe que queda atrapat en unes roderes o en el fang. I que només en pot sortir amb un maneig adequat del conductor i d’una bona accelerada. I això és cosa de tots, però sobretot de la política.
I en això hi ha el que hi ha. I tenim el que tenim. Ja hem dit abans que a Catalunya, un cop acabat tot el tràngol de l’Estatut i el penós espectacle del Tribunal Constitucional (TC) i dels grans partits espanyols, i malgrat la pèrdua de confiança que això haurà significat en molts sentits, els catalans ens haurem de posar a treballar amb el que tinguem. Però també hem dit que els nostres actius són importants. Ho són en economia, en societat civil, en cultura, en convivència, en capacitat integradora, en consciència col•lectiva, en vocació d’obertura, etc.
I també ho són en política. Perquè hem de ser conscients que els polítics catalans es mouen en un camp de joc difícil. Difícil el pròpiament català i difícil i perniciós, respecte a Catalunya, l’espanyol. I això sense parlar de la crisi econòmica que arreu d’Europa i dels Estats Units crea malestar i erosiona la imatge dels polítics. I també hem de ser conscients que a l’arrel d’alguns dels nostres problemes no hi ha només les errades i les actituds dels polítics, sinó de tots plegats.
L’excés d’eufòria dels darrers anys, per exemple, que ha provocat en bona part la crisi actual, n’és un exemple molt clar.
En temps no tan crítics com els d’ara ja vàrem parlar de la grandesa i la misèria de la política. Ja vàrem dir que la política és una feina de la màxima importància i, per tant, que s’ha de contemplar amb atenció i respecte. Però també vàrem dir que és un producte que fàcilment es pot espatllar. Aquí i arreu i sempre. Però mai s’hi pot renunciar. Per tant, la gent que tingui consciència de ciutadania no se’n pot desentendre. I menys en un règim democràtic. I menys en un país com Catalunya.
Tot això està dit no amb ànim de defensar els polítics, que alguns s’ho mereixen i altres no tant. Sinó de defensar la societat. I de defensar Catalunya. Sense societat civil i sense un bon IVA (idees, valors i actituds) un país no va endavant . Sense política i amb rebuig malhumorat de la política, tampoc.
-----------------------
Resumint: ara a Catalunya és el moment de la prioritat política. De l’estrebada política que desencalli el carro. Una estrebada seriosa i constructiva. Patriòtica. Capaç de fer escampar la boira i de redescobrir horitzons.
Això és feina dels polítics. Però la ciutadania no se’n pot desentendre.
