Dues reflexions a fer

I una consciència cívica de voltatge baix. I molta impreparació. Molta superficialitat. Molt cainisme en el món polític i mediàtic. En conjunt poca categoria política i social. I poc sentit de la responsabilitat, poc sentit del bé comú i de l’interès general.  Dels uns i dels altres.

Sense tanta demagògia, tanta fatxenderia, sense tanta por de dir les coses pel seu nom i, en general, una mica més de responsabilitat no hauria calgut arribar on s’ha arribat. Perquè era previsible. I més d’un ho havia previst. Alguns des de la més gran modèstia, com aquest mateix butlletí. I també hi hagué veus amb més ressò. Però no se’n va fer cas.

Més d’un ja havia dit, i repetit, que el gran boom de l’economia espanyola era fràgil perquè s’aguantava sobre quatre potes de les quals només una tenia garanties de futur. La primera era la construcció. A Espanya es varen arribar a fer a l’any més pisos que a França, Alemanya i Gran Bretanya juntes. És cert que això va donar molta feina, no només a constructors, a paletes i arquitectes, i a tota la indústria connectada amb la construcció (fabricants d’endolls, de mobles, de banys i calefacció, i un molt llarg etcètera). Molta feina i molts diners. I al país hi varen haver vaques grasses. Però tot això no contribuïa a millorar la productivitat i la competitivitat de l’economia espanyola. No era garantia de futur. Perquè era un negoci fàcil, sense exigència de costos i de millores tècniques.

La segona pota era la immigració. Una immigració excepcionalment alta. Que proporcionava mà d’obra i frenava la pujada dels sous. I que consumia, i que cotitzava a la Seguretat Social. Tot això permetia mantenir o incrementar el boom. I és evident que el país necessita unes certes aportacions demogràfiques que només poden venir de fora. Però jugar molt a fons aquesta carta, com es va fer, significava optar per un model productiu de baixa competitivitat. I tard o d’hora tensionar molt el nostre sistema de protecció social. I ara això es veu.

La tercera pota era el consum. És bo que un país consumeixi, que tingui alegria. Que gasti. En un cert sentit podem ficar dintre d’aquest capítol la fal•lera que hi hagué de comprar pisos. Tot això pot ajudar a estimular l’economia del país, també la productiva. Si es fa bé. Si no se sucumbeix a l’excés. Que és el que d’una manera molt desorbitada i incontrolada va passar aquí. Amb la complicitat de gairebé tothom, des del Govern a les entitats financeres (el tema de les hipoteques, per exemple). I de la gent en general. Però la responsabilitat molt principal és del Govern.

Finalment hi ha hagut, i hi ha encara, un quart pilar, que és el turisme. Que de tots és el més sòlid. És veritat que ara hi ha hagut una flexió, que era inevitable atès que la crisi afecta també els països que ens envien turisme. Però malgrat els excessos que hi ha hagut, el turisme espanyol –també el català– és sòlid. I aguantarà. Però només amb turisme, per bo que sigui, a Europa no es pot fer una economia potent.

                                        -----------------------------

La responsabilitat del que ha passat està molt repartida. L’ofuscació ha estat general. No només l’han patida els polítics. El món empresarial, per exemple, no va donar senyals d’alarma. Ni el món sindical. Ni en general els mitjans de comunicació. Ni les associacions de consumidors. Únicament hi ha hagut queixes d’alguns sectors industrials per la inundació de productes xinesos. L’eufòria, quasi borratxera, ha estat general. Fora d’unes quantes veus aïllades.

Agafem un exemple d’això. El d’aquells industrials del sector de la construcció que fa tres anys demanaven dues coses: la primera, que no solament no es posés límits a la immigració, sinó que se l’estimulés. Perquè, deien, «necessitem més mà d’obra, i a un cost no massa car». I la segona, que es rebaixés més encara el tipus d’interès bancari (alguns fins i tot demanaven que, en aquest sentit, es fes pressió sobre en Trichet, el President del Banc Central Europeu, que s’hi resistia). Perquè, deien, es farien més hipoteques. Tot plegat, equivocat. I inconscient. Massa accelerat. Amb massa pressa. I amb massa ganes de guanyar diners amb una certa facilitat.

Tothom n’és responsable. Però els governants, més. Perquè no solament no ho varen frenar, sinó que ho varen estimular. Amb lleugeresa. I amb fatxenderia.

                                           ------------------------------

En altres editorials d’aquest butlletí hem comentat aquest fenomen de la fatxenderia espanyola. I del nou ric. Que ja va començar al final de l’època de l’Aznar i que ha estat norma durant tota l’etapa de govern d’en Rodríguez Zapatero. Les declaracions petulants –de tan petulants de vegades ridícules– dels dos Presidents i del seu entorn són simptomàtiques de l’errada de fons que hi ha hagut, no només en el camp econòmic, sinó més general. En el camp dels valors –el guany fàcil passant al davant de l’autèntica creació de riquesa–, en el camp de les idees i de la percepció de la realitat –creient-se molt més del que s’és–, en el camp de les actituds –l’estímul de l’hedonisme en detriment de l’esforç i del sentit de responsabilitat.
 
Encara cal afegir-hi un altre fet molt negatiu: la virulència de l’enfrontament polític, l’aire destructiu, la baixa qualitat de l’acció política dels dos grans partits espanyols.

I ara no parlem de la corrupció, que és un altre tema. Que també fa mal, però que és un altre tema. Ara parlem de la frivolitat amb què el govern espanyol va tractar el tema del començament de la crisi. De la seva incoherència després. De la sensació que fa de lleugeresa i poca seriositat. Del seu no explicar la veritat. D’anar parlant d’un nou model econòmic verd i sostenible, sense concretar i com si fos tan fàcil com canviar de cotxe. I el país no veu quin bon recanvi hi pot haver. Però també cal parlar, no solament de la manca de resposta política de l’oposició, sinó de la sensació que també fa d’actitud poc responsable.

Tot això –repetim-ho un cop més– no és un problema només polític. És un problema elemental de concepte de la política i de sentit de responsabilitat. Que imposa una reflexió i un cop de timó als polítics.

                                                       -----------------------------

Però no només als polítics. Ja hem parlat d’alguns sectors empresarials que també l’han de fer. I dels sindicats, peces molt principals de la nostra societat. Tant els uns com els altres han de se conscients que hem de canviar alguna cosa de la nostra manera de fer. L’empresariat en el seu conjunt ha de fer una opció més decidida per la competitivitat i la internacionalització, exportant i invertint fora. Això no ha de ser només una frase, i això ara és més possible que vint anys enrere. A condició que es resolgui l’escanyament del crèdit bancari, que ni el govern ni el món financer n’acaben d’explicar ben bé les causes ni la possible sortida. Però en tot cas ara ja no s’hi val a apostar per la baixa qualificació laboral ni la queixa per la invasió xinesa o de qui sigui (que realment és una amenaça, de vegades greu, però amb la qual s’hi ha de comptar i que molts empresaris arreu d’Europa han demostrat que es pot neutralitzar).

I els sindicats han de reflexionar sobre el perill que corren que la legítima defensa dels drets adquirits i la també legítima aspiració a millorar-los no els converteixi en uns agents socials conservadors, que encallin les reformes que cal fer en perjudici de tothom, també d’ells.

I l’Administració ha de fer les coses fàcils. I els polítics han d’entendre que alguna cosa ha fallat en la seva ètica. No ens referim ara a la corrupció econòmica –tot i que també n’hi ha i cal combatre-la– sinó al recurs, a l’engany, al doble llenguatge, a l’ànsia de destruir l’adversari al preu que sigui, a sacrificar el futur pel passat, o fins i tot per sortir del pas durant una setmana.

                                                ----------------------------

Tot això sembla més fàcil de dir que de fer. Però no ben bé. ¿Era més fàcil dir que anàvem la mar de bé quan ja anàvem malament, que no dir la veritat ben dita i convidant a mobilitzar les energies del país? Quan ja era tan evident. ¿No seria ara tot molt més fàcil? ¿El capital de confiança que amb allò es va perdre no es troba ara molt a faltar? Fixem-nos que els països que estan superant millor la crisi són països en els quals la gent segueix tenint més confiança en els seus polítics, governs i oposició.

Tot això requereix una fonda reflexió. Que és urgent. I un canvi de manera de fer. I de parlar. Llançant uns i altres la petulància i el sectarisme per la borda. Un acte de contrició. Tan laic com vulguin, però de contrició autèntica. Sense engany. Costa renunciar a l’engany quan un s’hi ha acostumat. I amb propòsit d’esmena.

Aquesta, l’aplicable a Espanya, és la primera reflexió que volíem fer. La de Catalunya la farem dimarts que ve.