Com quedarà la Generalitat?

Suposem que s’aprovi un organisme metropolità amb les competències que alguns partits del govern volen que tingui. I que es creïn les vegueries, també amb les competències previstes. Això suscita una primera pregunta: subsistiran també els consells comarcals i les diputacions? Lògicament s’haurien de suprimir. Ja hi ha prou embolic administratiu. Sembla que els promotors de la Llei de Vegueries són conscients de l’excessiva i perjudicial complicació que es podria produir. Però no se’n pot estar segur perquè res fa tanta il·lusió a alguns sectors com jugar amb el territori català com si fos un trencaclosques d’entreteniment, ni res desvetlla tantes il·lusions de territoris mitjans, petits i molt petits.

Pel que fa a l’òrgan metropolità caldrà veure quines seran les seves competències i com es finançarà. I qui les finançarà. Perquè és imaginable que, els uns portats per la il·lusió de comarques i vegueries, i els altres per les ganes d’assegurar-se al màxim possible una gran eina de poder, qui quedi molt disminuïda sigui la Generalitat. Sobretot el poder executiu de la Generalitat, és a dir, el Govern i el President. Però també, en part, el Parlament. Si això passés, el poder real de l’autogovern català quedaria fortament disminuït.

El catalanisme polític ha estat sempre comarcalista i ha reclamat les vegueries. Però sobretot ha reclamat una Autonomia forta. I això requereix un govern potent, un poder legislatiu i executiu potent. Requereix evitar la fragmentació. Requereix tenir en compte el territori, i tota la diversitat de sensibilitats, d’interessos. Però també requereix una Generalitat forta.

Se’ns dirà que en això tothom hi està d’acord. No és tan segur. La història d’anys passats i la tendència ja denunciada a fer dibuixos i repartir-se àrees de poder, de protagonisme i de seguretat, és molt marcada. Per tant, com més organismes territorials i sectorials hi hagi, millor. I tan fets a mida com es pugui.

El catalanisme sempre ha mirat d’evitar que determinades zones del país quedessin endarrerides. En política sanitària, escolar, universitària i de serveis socials, en equipaments culturals, en desenvolupament econòmic, etc. Ha mirat de potenciar l’àrea barcelonina i al mateix temps potenciar la resta del país. Ha mirat de combinar el comarcalisme tradicional amb el reforçament d’una xarxa de ciutats de forta personalitat i molta capacitat d’iniciativa. I amb el protagonisme ple de possibilitats de Barcelona, que irradia sobre tot Catalunya. Sense una Barcelona potent, Catalunya perdria molta força i personalitat. Però tot això, amb sentit global de país. És a dir, sense excés de particularisme ni d’intencionalitat partidista.

I sense oblidar que el gran objectiu és l’autogovern de Catalunya, i que això requereix una Generalitat potent. Una Generalitat que vol dir un Parlament, un Govern i un President.


Aquesta –tenir una Generalitat forta– ha estat sempre la idea del catalanisme. Ho fou especialment en el moment de la transició i a l’inici de la recuperació de la Generalitat. Es demanava des de tots els àmbits polítics, des dels partits d’esquerres als més marcadament nacionalistes.

Per exemple, es demanava o bé la supressió de les diputacions o bé, més aviat, que una part de les seves funcions passés a la Generalitat. Perquè s’entenia que eren funcions pròpies del Govern.

Al mateix temps hi havia un acord general que tot seguit caldria estructurar el territori català amb criteris nous i de més proximitat. Però sense escapçar el poder de la Generalitat, que era vist com l’eina molt principal de l’autogovern i que, per tant, no se la volia disminuir amb contrapoders molt poderosos i molta fragmentació.

El principal contrapoder del President i del Govern ha de ser el Parlament. I, evidentment, els diversos organismes de control, com són el Consell de Garanties Estatutàries, la Sindicatura de Comptes, la de Greuges, etc. I també una organització territorial propera a la gent. Però tot fet d’una manera que no provoqui la pregunta, una mica alarmada, que alguns ens fem: podrà la Generalitat actuar amb tota l’eficàcia pròpia d’un autèntic govern?