La frivolitat es paga

Moltes ciutats europees han acollit cimeres en condicions difícils i mai no s’havien suspès. Perquè una decisió així és una claudicació molt greu enfront de la violència i el xantatge.

No és objecte d’aquest editorial analitzar les possibles raons d’aquesta decisió. Poden haver-n’hi de diverses: raons polítiques i d’interès electoral, una manifestació més de la suspicàcia del Govern Central envers Barcelona, descoordinació entre les institucions, etc. Però el que aquest editorial vol és assenyalar que l’origen de tot això ve de lluny, i que no és només polític. En tot cas no vol parlar de l’aspecte polític.

El que es proposa és dir que aquest fet lamentable és sobretot resultat d’una actitud intel·lectual i moral (i finalment política, és clar) molt estesa des de fa anys en sectors importants de la nostra societat. Una actitud que ha rebutjat les normes, el respecte de les coses i de les persones, el sentit de responsabilitat i del bé comú. Ja fa anys que ho denunciem. Molts anys. (Tal com vaig escriure en un article de l’Avui del 15 de maig de 2005 amb el títol prou clar de “La cultura del respecte”).

Amb la resposta per part de molts responsables polítics només de somriures condescendents. O bé amb frases com las de que “Barcelona ha esdevingut la capital de la transgressió”. Això dit com un fet molt positiu, com un fet d’orgull. Amb tonta vanitat. I això és una barbaritat. I dit per alts càrrecs polítics els desqualifica.

Ja fa temps que sabem que en els ambients antisistema de tot Europa –violents o no- s’ha estès la idea que Barcelona, per la seva permissivitat, per la complicitat d’alguns estaments públics és la millor ciutat d’Europa per a l’aldarull. També per l’aldarull violent. I per les activitats anticíviques.

De fet està bé que encara que sigui molt tard, i ja havent-ne pagat un preu alt en prestigi, grau de convivència i qualitat ciutadana s’hagi començat a reaccionar amb ordenances, policia i sanciona. Però cal anar més a l’arrel del problema, que és d’educació, de valors, de rebuig clar i net de tot el que va contra el respecte que ens devem els uns als altres i que tots devem al nostre entorn i a la nostra societat.

I no seguir-ho cobrint amb el mantell d’un progressisme que ja no n’és. Que està superat, que està cansat, que és anacrònic. Que de vegades arriba a ser reaccionari. Com en aquest cas. A hores d’ara aplaudir sistemàticament la transgressió, tolerar amb mitja rialleta comprensiva la manca de respecte, rebutjar l’autodisciplina, dir que tot val no està en la línia del progrés, sinó  del fracàs. I si nosaltres no ens n’adonem vindran els de fora i ens ho faran entendre. Vindran de qualsevol indret on hi hagi seriositat i sentit clar del bé comú. I ja és gros que hagin vingut de Madrid, com ara han vingut. Amb la nostra complicitat.

Fa molts anys que massa gent intel·lectualment, mediàticament i políticament influent van donant voltes entorn d’ells mateixos, sense adonar-se del que passa fora d’un cercle benpensant i tronat. Enyorant el 1968, sense adonar-se que el de que de bo tenia el 1968 ja ha donat el seu fruit, i que seguir-hi aferrat ja és anar contra el progrés que ara passa per uns altres camins

Si no hi ha altra manera de fer-ho entendre des de casa mateix que almenys la gent que aquí se les dóna de progressista s’assabenti bé de què passa a fora. Que llegeixi més, o que hi vagi amb l’ànim obert a copsar el que realment s’hi fa. De què passa a països que tenen fama de ser països de progrés. I veuran, els d’aquí, que ja desafinen.

Tot això cal tenir-ho present a l'escola, en els mitjans de comunicació, en el discurs i en la política i arreu des d'on es pot exercir una influència, especialment sobre els joves. I a les famílies. I tot sense oblidar que el respecte s'ha d'aconseguir per persuassió, per educació, per creació d'ambients i d'àmbits positius, acollidors i que obrin perspectives positives. Sobretot, això. Però també a través de la compulsió que el legitim poder públic democràtic té dret a exercir. I que arribat el cas té l'obligació d'exercir.