Una tercera reflexió. Aquesta, sobre Europa

És una petició molt pertinent, perquè el moment europeu és delicat i perquè el catalanisme ha anat sempre molt lligat a l’europeisme.

Sí, Europa no passa un bon moment. No el passa econòmicament, amb pèrdua de productivitat i competitivitat. Val a dir que segueix essent el primer mercat del Món i que en conjunt, amb Alemanya al capdavant, segueix tenint un gran potencial exportador. Però amb pèrdua de velocitat. L’objectiu del tractat de Lisboa, que era fer d’Europa el continent més competitiu, ja es veu fora del nostre abast. Només en 10 anys, del 2000 fins avui, el canvi ha estat espectacular, i en negatiu.

El passa des d’un punt de vista polític. Perd pes polític. I manté un cert pes militar, però frenat per la crisi econòmica i una opinió pública reticent. I en tot cas sense més possibilitat que la de fer d’auxiliar dels Estats Units.

I en conjunt, per tant, perd pes estratègic. Als cercles de reflexió estratègica dels Estats Units –universitats, think tanks,...–, d’Europa ja se’n parla poc. Es parla de la Xina com a challenger, de l’Índia com a possible aliada, i del terrorisme de l’Islam. Però poc d’Europa. En tot cas, molt menys que abans. I d’una manera clara s’ha distanciat d’Europa. A Copenhaguen, per exemple, amb motiu del canvi climàtic.

Tot això té diverses causes. Una, molt principal, és que el procés d’unitat europea ha progressat poc, o en tot cas menys del que cal. La mateixa crisi actual econòmica i monetària d’Europa posa de manifest aquesta carència. O bé la dificultat de definir una política energètica. Un terreny difícil per a tothom, però especialment per a Europa, massa depenent en bona part de Rússia, país de tracte difícil. Això ho il•lustra també, d’una manera que arriba a ser una mica penosa, el disgust europeu pel fet que el President Obama hagi renunciat a participar en una cimera entre la UE i els USA (que s’havia de fer a Madrid). Obama va representar (i potser encara representa en part) una oportunitat per a Europa. «Amb aquest sí que ens entendrem», dèiem els europeus. Però Obama era també un repte. Dir que no a segons què als USA d’Obama no és tan fàcil com fer-ho amb els USA de Bush. I els USA han començat a expressar la seva decepció. Això per una banda. Per l’altra, alguns polítics europeus han donat una sensació quasi ridícula de voler-se fer una foto amb el President Obama. Tot plegat no ens fa quedar bé.

O sia que Europa se sent amenaçada a l’est proper per Rússia, a l’est llunyà per Àsia i a l’oest pel distanciament nord-americà. Però té dos problemes més. Un, la feblesa demogràfica. Només França, els Països Escandinaus i Irlanda aguanten o quasi aguanten (sense immigració) la població. La resta, no. Clarament, no. Això es pot solucionar amb immigració. Però això és alhora solució i problema. Podríem dir que és el problema que li ve del sud. Que la pot ajudar en més d’un aspecte, però que ja és evident que també pot esdevenir un problema seriós. En tot cas, a bona part d’Europa això preocupa molt. I és un component més –no l’únic– de la crisi d’identitat que patim els europeus.

                                     --------------------------------

Aquesta visió negativa d’Europa i el seu futur és la que va inspirar la política de l’Aznar. Que venia a ser això: d’Europa, treiem-ne tot el que puguem (i per tant siguem-hi i actuem-hi), però de cara al futur orientem-nos cap als USA. Això era un error. Però ara, deu anys després, aquest error ja no és ni possible. Perquè els Estats Units miren més cap a altres direccions.

                                       ----------------------------

En tot això Catalunya per desgràcia hi té poc a dir. Som europeistes no perquè pensem que en podem treure gaire, sinó perquè per raons històriques i culturals, més que per a molts altres pobles, forma part de la identitat, del sentiment i de la consciència de país. Per tant, que els valors, la consciència i el projecte europeu es mantinguin i avancin (i en tot cas que no reculin) és bo per a Catalunya.

Però ara que parlem de valors europeus, hem d’acabar aquesta reflexió fent notar que el que hi ha en joc amb tota aquesta crisi d’Europa no és només el pes polític i econòmic europeu, sinó també els valors occidentals.

Deia fa pocs dies en Javier Solana a ESADE que hi ha un procés de desoccidentalització. I recordem –si és que cal– que Occident vol dir Europa i USA. I és molt probable que sigui així, que realment hi hagi un procés de desoccidentalització.

I la pregunta que nosaltres formulem és: ¿això vol dir pèrdua simplement de pes, si més no econòmic i de decisió política, o vol dir també reculada dels valors occidentals? Que han estat i són a la base de la Democràcia i de l’Estat del Benestar.

Potser d’això darrer –dels valors a defensar, aquí i arreu del Món– n’haurem de seguir parlant.