Altre cop l’Estatut

Seria tot un detall que els Magistrats i Magistrades (incloent-hi els caducats) del Tribunal Constitucional, amb el PSOE i el PP d’espectadors i en certs aspectes de promotors, ens obsequiessin amb una sentència que –segons fonts sembla que ben informades de Madrid– «supondrá la anulación o la rebaja, por vía de interpretación» d’articles molt substancials de l’Estatut. És a dir, el dubte és si hi haurà més castració química (menys espectacular) o més castració física (més escandalosa). Però en tot cas amb un mal resultat final, molt poc satisfactori des del punt de vista d’un autogovern real. D’un autogovern de prou gruix perquè Catalunya en fes una eina de construcció de país ambiciós i il·lusionat.

Davant d’això es reprèn el debat de quina resposta haurà de donar Catalunya. De com reaccionarà la societat i de què faran els partits polítics, i el mateix Parlament de Catalunya. I fins i tot el Govern de la Generalitat.

Sabem des d’ara que per a cap d’ells la resposta no és fàcil. El desgast que tots hem patit, el moment especialment difícil que vivim en tots els àmbits, des de l’econòmic al polític i al de l’estat d’ànim, fins i tot la poca seriositat i poca qualitat de la política espanyola, tot plegat fa difícil una resposta potent i productiva. I no esquitxada per les exigències del curt termini (agreujat, això darrer, per les properes eleccions catalanes). O sia que pot passar que el final sigui tan penós com tot el procés.

De tota manera el Parlament podria prendre una actitud rotunda i digna. I que deixés clar que el plet segueix obert. Podria ser. Esperem que així sigui.

Però a part de la reacció política i social que hi pugui haver, hi ha dos punts que la societat catalana i les forces polítiques catalanes han de tenir clars.

El primer és que la idea que combinava, per una banda, el reconeixement de la identitat catalana i un grau d’autogovern que fes possible un projecte polític i cultural, econòmic i social ambiciós i, per l’altra, un compromís sòlid i eficaç en el progrés general espanyol en tots els terrenys, ha fracassat. És el que a l’editorial del 24 de novembre en dèiem «El fracàs de l’Espriu», el fracàs de Sepharad. Potser sí que  hi podrà haver coincidències puntuals, en termes específics, com n’hi pot haver entre gent distant i sense projecte compartit. Però hem d’entendre que en el gran projecte col·lectiu que actualment hi ha a Espanya –i que en el fonamental és compartit per dretes i esquerres– no es compta amb Catalunya. Si per Catalunya s’entén alguna cosa més que quatre províncies que accepten la neocentralització en curs i l’homogeneïtzació.

El segon és que ara el que pot salvar Catalunya és una acció forta de recuperació interna. En tots els terrenys. Amb un projecte de país ambiciós. Passem un mal tràngol, és veritat, però tenim molts actius, en tots els àmbits. Ho hem dit molts cops en aquests editorials: tenim gent valuosa i amb iniciativa; sectors on destaquem, i molt; una vida cultural i artística de bon nivell; una forta represa de l’activitat científica; de molt, la més forta capacitat exportadora de tot l’Estat, etc... Aquests actius multiplicaran la seva eficàcia si se’ls incorpora a un projecte de país i de societat que mereixi confiança i desvetlli energies. Un projecte amb lideratge.

Treballar Catalunya endins no vol dir tancar-se a casa. Vol dir tenir ben present que si Catalunya no va bé i no té qualitat no tindrem ni audiència ni eficàcia fora. Ni consideració. I que no podrem esperar ajuts generosos de fora. El que sí podem esperar és que per seriositat, per qualitat, per eficàcia i per la força que dóna poder exhibir un bon model de societat i d’economia i uns valors propis de validesa universal se’ns obrin les portes i s’eixampli el nostre camp d’acció.