Activitats de Jordi Pujol
Activitats de la Fundació
Activitats recomanades
Pròximes activitats
24 de maig de 2012
24 de maig de 2012
28 de maig de 2012
30 de maig de 2012
Jordi Pujol pronuncia la conferència «Perspectives per a la joventut d'avui. I reptes»
31 de maig de 2012
En editorials i articles anteriors vàrem parlar dos cops d’infraestructures. D’infraestructures físiques (carreteres, ferrocarrils, portades d’aigua, xarxes de telecomunicacions, línies elèctriques, etc..) i d’infraestructures en el camp del coneixement... I donava a entendre que ara i aquí, a Catalunya, aquestes segones infraestructures reclamen més atenció, i una atenció més urgent, que les físiques, moltes de les quals ja estan endegades i disposar-ne és només qüestió de temps (algunes, de no gaire temps).
Però encara hi ha un tercer tipus d’infraestructura molt important per un país. Que no s’hi pensa. Que fins i tot es menysté. Que és la família.
I encara en podríem esmentar una altra, que deixarem per un altre dia, les Institucions.
Si per infraestructura s’entén allò que organitza i fa funcionar un país i el fa progressar. Si per infraestructures s’entén allò que dóna solidesa i equilibri, estabilitat a un país. Si s’entén això, també són infraestructures les Institucions i la família. No ho són físicament com les carreteres o les línies telefòniques, o els aeroports, però ho són de cara al seu aprofitament i, sobretot ho són com a instruments molt bàsics del funcionament de la societat.
Parlarem un altre dia de les Institucions.
Durant molts anys la família ha estat bescantada i fins i tot desconsiderada. Se n’ha disminuït la importància i el paper que sempre havia jugat, i que en bona part encara juga. Estic parlant de la família de pare, mare i fills. El que amb un cert to despectiu se n’ha dit la família tradicional.
I és veritat que durant les darreres dècades han augmentat molt altres formes de família, o de vegades simplement de convivència: pares i mares divorciats, mares solteres, parelles de fet, etc. Formes de convivència com deia sovint amb fills, que l’Administració ha de tenir en compte, i ajudar en el que calgui i correspongui. Fins i tot s’han legalitzat darrerament les parells homosexuals. Però el sentit comú i l’experiència diuen que per anar bé, és a dir, la millor fórmula de família és la formada per pare, mare i fills.
És un gran factor d’estabilitat i de solidesa social. És el millor lloc d’exercici de la solidaritat, i també de la responsabilitat. És un bon marc per a la formació dels infants i per a l’intercanvi d’emocions i de sentiments.
Tot això, naturalment, si la família funciona. Però això passa amb tot. La millor eina, el millor sistema i el millor mecanisme fracassen si s’espatllen o han estat mal dissenyats. Però això no invalida el valor que en general té un bon mecanisme o una bona eina.
Fa un parell d’anys, parlant amb un Ministre del Govern socialdemòcrata alemany li vaig dir: “Sembla que ara el seu partit ha canviat de criteri sobre la família. Durant dècades l’han menystinguda. L’han titllat de petit burgesa i d’anacrònica. I fins i tot havien votat més d’un cop contra polítiques d’ajut a la família proposades pels democratacristians”. Em va contestar molt francament: “Sí, té raó. Però ja hem canviat. Estàvem equivocats. Ens hem adonat que sense família potent l’estabilitat i el futur estan amenaçats”. I va afegir: “fins i tot pel bon funcionament de l’economia cal donar suport a la família”.
I el mateix passa ara amb la candidata del Partit Socialista francès, Segolène Royal. Que viu en parella de fet des de fa més de vint anys, i que ella i la seva parella han tingut quatre fills, i que per tant han posat a prova la voluntat de durada en la relació i d’estabilitat. Són una família de pare, mare i fills. I podríem seguir amb més exemples d’aquests. Per exemple, el de Tony Blair. D’ell és aquesta frase de “pare, mare i fills”.
No és estrany per tant que a la Cancillera Angela Merkel i a la seva ministra Von der Leyen, totes dues democratacristianes, els hagi estat relativament fàcil convèncer els seus socis socialdemòcrates que cal donar suport a la família. A la coalició del Govern alemany li costa molt arribar a segons quins acords (per exemple, sobre Sanitat), però no en la política familiar.
Ara a casa nostra encara hi ha qui segueix encarcarat en antics esquemes i prejudicis. Gent que no ha fet la conversió d’aquell ministre alemany: “Dèiem que la família era anacrònica, però estàvem equivocats”.
S’hi resisteixen en nom d’una mentalitat que s’autoanomena progressista, però que no passa de ser progre i que ja ha perdut contacte amb les idees i els neguits d’avui. Hem perdut contacte amb els problemes i les tendències d’avui. Van donant voltes entorn d’ells mateixos fins a l’extenuació.
Resumint: hi ha infraestructures físiques (carreteres, ports, etc,), hi ha infraestructures del coneixement (formació, R+D, etc.) i hi ha allò que dóna sentit de bé comú i de responsabilitat, estabilitat i cohesió (família i Institucions). En totes aquestes direccions cal treballar.