Calendari d’activitats

Activitats de Jordi Pujol
Activitats de la Fundació
Activitats recomanades

Pròximes activitats

Participa-hi
Subscriu-t'hi
Butlletins

Privacitat

Col·labora-hi
Inici > Jordi Pujol > Publicacions > Unes altres infraestructures, encara

Unes altres infraestructures, encara

Jordi Pujol
Editorial / 24 d'octubre de 2006

En editorials i articles anteriors vàrem parlar dos cops d’infraestructures. D’infraestructures físiques (carreteres, ferrocarrils, portades d’aigua, xarxes de telecomunicacions, línies elèctriques, etc..) i d’infraestructures en el camp del coneixement... I donava a entendre que ara i aquí, a Catalunya, aquestes segones infraestructures reclamen més atenció, i una atenció més urgent, que les físiques, moltes de les quals ja estan endegades i disposar-ne és només qüestió de temps (algunes, de no gaire temps).



Però encara hi ha un tercer tipus d’infraestructura molt important per un país. Que no s’hi pensa. Que fins i tot es menysté. Que és la família.

 

I encara en podríem esmentar una altra, que deixarem per un altre dia, les Institucions.

 

Si per infraestructura s’entén allò que organitza i fa funcionar un país i el fa progressar. Si per infraestructures s’entén allò que dóna solidesa i equilibri, estabilitat a un país. Si s’entén això, també són infraestructures les Institucions i la família. No ho són físicament com les carreteres o les línies telefòniques, o els aeroports, però ho són de cara al seu aprofitament i, sobretot ho són com a instruments molt bàsics del funcionament de la societat.

 

Parlarem un altre dia de les Institucions.

 

Durant molts anys la família ha estat bescantada i fins i tot desconsiderada. Se n’ha disminuït la importància i el paper que sempre havia jugat, i que en bona part encara juga. Estic parlant de la família de pare, mare i fills. El que amb un cert to despectiu se n’ha dit la família tradicional.

 

I és veritat que durant les darreres dècades han augmentat molt altres formes de família, o de vegades simplement de convivència: pares i mares divorciats, mares solteres, parelles de fet, etc. Formes de convivència com deia sovint amb fills, que l’Administració ha de tenir en compte, i ajudar en el que calgui i correspongui. Fins i tot s’han legalitzat darrerament les parells homosexuals. Però el sentit comú i l’experiència diuen que per anar bé, és a dir, la millor fórmula de família és la  formada per pare, mare i fills.

 

És un gran factor d’estabilitat i de solidesa social. És el millor lloc d’exercici de la solidaritat, i també de la responsabilitat. És un bon marc per a la formació dels infants i per a l’intercanvi d’emocions i de sentiments.

 

Tot això, naturalment, si la família funciona. Però això passa amb tot. La millor eina, el millor sistema i el millor mecanisme fracassen si s’espatllen o han estat mal dissenyats. Però això no invalida el valor que en general té un bon mecanisme o una bona eina.

 

Fa un parell d’anys, parlant amb un Ministre del Govern socialdemòcrata alemany li vaig dir: “Sembla que ara el seu partit ha canviat de criteri sobre la família. Durant dècades l’han menystinguda. L’han titllat de petit burgesa i d’anacrònica. I fins i tot havien votat més d’un cop contra polítiques d’ajut a la família proposades pels democratacristians”. Em va contestar molt francament: “Sí, té raó. Però ja hem canviat. Estàvem equivocats. Ens hem adonat que sense família potent l’estabilitat i el futur estan amenaçats”. I va afegir: “fins i tot pel bon funcionament  de l’economia cal donar suport a la família”.

 

I el mateix passa ara amb la candidata del Partit Socialista francès, Segolène Royal. Que viu en parella de fet des de fa més de vint anys, i que ella i la seva parella han tingut quatre fills, i que per tant han posat a prova la voluntat de durada en la relació i d’estabilitat. Són una família de pare, mare i fills. I podríem seguir amb més exemples d’aquests. Per exemple, el de Tony Blair. D’ell és aquesta frase de “pare, mare i fills”.

 

No és estrany per tant que a la Cancillera Angela Merkel i a la seva ministra Von der Leyen, totes dues democratacristianes, els hagi estat relativament fàcil convèncer els seus socis socialdemòcrates que cal donar suport a la família. A la coalició del Govern alemany li costa molt arribar a segons quins acords (per exemple, sobre Sanitat), però no en la política familiar.

 

Ara a casa nostra encara hi ha qui segueix encarcarat en antics esquemes i prejudicis. Gent que no ha fet la conversió d’aquell ministre alemany: “Dèiem que la família era anacrònica, però estàvem equivocats”.

 

S’hi resisteixen en nom d’una mentalitat que s’autoanomena progressista, però que no passa de ser progre i que ja ha perdut contacte amb les idees i els neguits d’avui. Hem perdut contacte amb els problemes i les tendències d’avui. Van donant voltes entorn d’ells mateixos  fins a l’extenuació.

 

Resumint: hi ha infraestructures físiques (carreteres, ports, etc,), hi ha infraestructures del coneixement (formació, R+D, etc.) i hi ha allò que dóna sentit de bé comú i de responsabilitat, estabilitat i cohesió (família i Institucions). En totes aquestes direccions cal treballar.


© 2012 Centre d'Estudis Jordi Pujol | RSS | Informació legal | Contacta
Passeig de Gràcia, 88 - 1r 2a - 08008 Barcelona - Telèfon: 933 428 535 - Fax: 933 428 964 - E-mail: info@jordipujol.cat