La reacció no pot ser espasmòdica

Però a més d’això ja és segur que tindrà una especial gravetat en el simple fet que un Estatut votat pel Parlament català, discutit i ja rebaixat a Madrid entre el Govern de l’Estat i el partits catalans, després votat i aprovat pel Congrés de Diputats i finalment referendat en referèndum pel poble català, després sigui sotmès a nova revisió per part del Tribunal Constitucional. I que pel temps esmerçat i sobretot per la manera caòtica i barroera amb què ha actuat el Tribunal, per altra banda manifestament manipulat pels partits polítics espanyols, pressionat per l’opinió pública i la majoria dels mitjans de comunicació i condicionat per l’establishment espanyol, tot plegat haurà significat no solament una reculada molt greu pel que Catalunya representa. Una derrota de magnitud històrica perquè no només té un significat polític, sinó de ruptura del consens constitucional i de cancel•lació d’un projecte global espanyol.

Ras i curt, representa una ruptura política i de projecte, un engany ètic i una humiliació col•lectiva.

Això és així i no cal perdre gaire temps més a repassar com han anat les coses. És així.

                                             --------------------------

Ara bé, els problemes i els conflictes no s’acaben així com així. I hem dit i repetit que Catalunya té prou actius de tota mena i prou voluntat de ser per a no acceptar un judici i una situació que la condemnen a la pèrdua d’identitat  i de capacitat d’iniciativa. Ja deia en Vicens Vives que el que caracteritza Catalunya és la voluntat de ser. Per tant, tenim base per a creure que un cop més Catalunya superarà una circumstància històrica difícil i perillosa. Però això requerirà temps i reflexió. Requerirà revisar alguns plantejaments i resoldre prèviament alguns problemes interns, propis de Catalunya.

Però l’endemà de la sentència caldrà que Catalunya, com a poble i com a cos polític –és a dir, les seves institucions– donin una resposta. Que no correspon a aquest butlletí dir quina i com ha de ser. Però sí que podem exigir –a tothom que per deure o per vocació hi intervindrà– que no sigui espasmòdica. Que no sigui un foc d’encenalls. Que l’energia no se’n vagi i no es perdi per la boca.

La trencadissa que la sentència –i tota l’actuació del estaments espanyols dominants polítics i no polítics– haurà produït no s’arreglarà en quatre dies, ni amb quatre frases o gests amables que no tenen cap credibilitat. Ara menys que mai.

Fins i tot pot ser que ja no s’arregli. I en tot cas, superar la derrota i la burla que tot sembla indicar que ara patirem requereix canviar criteris i plantejaments, revisar objectius i revisar maneres de fer i renovar les nostres fonts d’energia. I mobilitzar tots els nostres actius. I tot això en més d’un aspecte d’una manera radical. Tot plegat reclama una decisió col•lectiva, ferma i seriosa, al marge de fatxenderies i de visceralitats. Tot això no pot ser espectacle ni electoralisme. I no pot ser un espasme.

Hi haurà amb seguretat una primera reacció potent, a nivell popular i social, i institucional. Important i de projecció futura, sobretot si el Parlament marca clares les fites del que ha de ser el futur nacional de Catalunya. Però només si això reverteix en l’acció col•lectiva del país i té vocació de continuïtat, tant com calgui, pot arribar a ser important. És a dir, si no és espasmòdica. I si no s’acull a falses fórmules de compromís. Si s’assumeix que s’inicia una etapa nova, difícil. Poc amable. I s’entén que és més important afirmar que demanar, i la dignitat més que el regateig. I la durada més que l’espeternec.

                                  ---------------------------

Tot això no es podrà fer sense convicció ni fortalesa interiors. Ja més d’un ha dit que s’acosta un temps en què, l’esforç principal, Catalunya l’haurà de fer Catalunya endins. En la línia de l’esforç per l’excel•lència, tècnica, científica i cultural. I de la competitivitat. I de la integració i promoció de la immigració. I en general de la cohesió. I de la nostra identitat com a país. I que tot això ens porti a la recuperació de la nostra autoestima. I del nostre prestigi.

Això requerirà que tot el que hi hagi de positiu i responsable a Catalunya es mobilitzi. En tots els sectors de la nostra societat civil. I també en el polític. És més, ara la política –les eleccions i la manera de governar i d’administrar– serà una prioritat molt principal. I ho serà també la recuperació d’una manera no baladrera de fer política, ni només basada en l’ànsia de poder o de destrucció de l’adversari. Altrament, com podríem mantenir una acció no espasmòdica de resistència forta i tenaç?

Resistència ni exhibicionista ni tàctica. Dura i seriosa, és a dir, no fictícia. Que realment doni a entendre que les coses han canviat.