Orgull o inquietud

Apart de les inevitables referències a temes molt actuals relacionats amb temes de competència –Endesa, Gas Natural, EON, Abertis- , el senyor Monti va fer una pregunta de gran interès. Va preguntar “a Espanya ara quin és el sentiment dominant, el de l’orgull o el de la inquietud”? Una pregunta plena de sentit.

 

La nostra resposta fou que de moment el de l’orgull. Espanya té un creixement que com a mínim és el doble de la mitjana de la UE, i més i tot, si només es compara amb la zona euro. I que la gent té confiança ho demostra que consumeix molt, i també que subscriu moltes hipoteques, que no deixa de ser un senyal de confiança en el futur. Per altra banda la renda de les persones ha pujat durant una pila d’anys, l’atur ha baixat, se sent la necessitat de més mà d’obra, i la millora del país en general és palpable. Les grans empreses espanyoles han agafat molta més dimensió internacional en alguns casos fins i tot espectacularment. I tot això és fruit d’una tendència que fa temps que dura –ben bé uns deu anys- i la gent té la impressió que pot durar. O sia que tot i que hi ha àrees de població de marginalitat, la sensació general és d’eufòria i de confiança. D’orgull, en paraules de Monti. I de vegades de petulància. De fet Espanya durant els últims quatre o cinc anys ja ha comés alguns errors greus per petulància, val a dir que més en el camp polític que en l’econòmic.

 

Des del nostre butlletí més d’un cop hem considerat que aquesta sensació positiva era en bona part justificada. Que en conjunt Espanya realment havia progressat sensiblement tant econòmicament com socialment. I que seguia tenint bones cartes.

 

De tota manera probablement comença a ser hora de matisar aquest orgull. Podria començar a ser imprudent no fer-ho. Perquè si bé la inèrcia positiva de l’economia espanyola segueix essent gran cal tenir en compte que el creixement econòmic espanyol es basa sobretot en quatre factors dels quals només amb un podem comptar plenament de cara a assegurar la nostra competitivitat futura que és el turisme. És cert que en aquest sector hi ha hagut abusos, sobretot urbanístics, però Espanya disposa en aquest sector de molts i molts variats recursos i en conjunt ha actuat bé, fins i tot sovint molt bé. Espanya ha treballat bé aquest sector. En canvi els altres tres sectors no garanteixen la competitivitat futura de l’economia espanyola. Són el consum, ara molt alt, la construcció, que és un motor formidable, però que acabarà perdent força i no crea condicions de competitivitat futura, i la immigració, que ofereix mà d’obra barata i incrementa el consum, però que afavoreix la creació d’una economia de baixa productivitat i baixa competitivitat. I de fet ja està passant que l’economia espanyola en competitivitat i balança comercial més aviat recula.

 

Cal que a nivell espanyol aquest toc d’atenció es comenci a donar. Que es reaccioni contra un punt d’autosatisfacció perillosa. Amb la traducció que això ha de tenir en diversos camps, però que en definitiva es concentren en dos.

 

El primer és el de la política social, o de l’Estat del Benestar, en el qual Espanya –contràriament al que els passa a altres països europeus- encara té marge, durant uns anys, per a millorar-lo. El segon és el d’afavorir el desenvolupament, la modernització, la internacionalització, la competitivitat de les empreses. Si en aquest objectiu no es té èxit Espanya d’aquí a poc recularà clarament. Per tant no és un objectiu secundari que ve després del social, perquè el sosteniment i la millora de l’Estat del Benestar requereixen el manteniment del creixement econòmic. Per tant, són objectius prioritaris la formació (amb criteris més d’eficàcia que ideològics), la recerca i la innovació, i una política fiscal que afavoreixi les empreses (que, avui, és la millor manera d’afavorir l’ocupació).

 

 

------------------------------

 

Tot això en el cas de Catalunya té un caire que no coincideix totalment amb el del conjunt d’Espanya. Hi ha un bon estat d’ànim econòmic, però amb no tanta eufòria, i ni tant d’orgull, i sobretot hi ha més inquietud. Ara bé, que hi hagi més inquietud no necessàriament és dolent.

 

Però l’espai d’una editorial ja està depassat, en parlarem una altre dia. És urgent parlar-ne, però pot esperar després del 18 de juny.