Voluntat de resistència. I la llengua

Hi ha altres textos semblants, però aquest és, repetim, especialment precís.  Referint-se als fonaments jurídics de la sentència parla de: «aquellos que supuestamente son meramente interpretativos de los artículos estatutarios pero que en realidad llevan a cabo un vaciamiento completo del contenido del precepto». O bé «el Estatut se invalida en buena medida como instrumento normativo para profundizar en el autogobierno». Té tot el sentit, per tant, que l’article porti per títol «Un paso atrás».

D’això, i del clima polític i de la mentalitat generals a Espanya es pot concloure –sense per desgràcia perill d’equivocar-nos– que entrem en una etapa de forta pressió sobre i contra Catalunya. Molt global, és a dir, que va des del finançament fins a les competències i també a la llengua.

La resposta de Catalunya ha tingut una primera expressió –potentíssima– amb la manifestació del dia 10. Repetim, potentíssima. Però n’haurà de tenir d’altres. Unes, evidentment, de caràcter polític. Aquí i a Madrid. Unes altres de redefinició del projecte catalanista. És a dir, d’allò que des d’aquests editorials ja fa temps que plantegem: atès que s’ha esguerrat el projecte que el nacionalisme majoritari –i de fet Catalunya en el seu conjunt– ha defensat des dels anys 60, i molt especialment a partir de la Transició –basat en una entesa i un encaix fructífers–, quin ha de ser ara el projecte de país?

Un interrogant en un moment incert. Menys incert ara que abans de la manifestació del dia 10. Però encara no del tot definit. Però en tot cas sabem una cosa i és que la postura de Catalunya haurà de tenir un element bàsic: la voluntat de resistència.

Amb això sol, només amb resistència, no n’hi haurà prou. No anirem endavant. Però la resistència, el «no serem moguts», la defensa de la identitat i alhora de la convivència i la cohesió, això és fonamental. I hi juguen diverses coses. Una d’elles, molt principal, la llengua. La llengua catalana. Que amb envestides brutals o atacs subtils és un objectiu molt principal de la mentalitat, del pensament i de la política dominants a Espanya. Per tant, un punt fort bàsic de l’actitud de resistència que hem de tenir és la llengua.

També en això farem una cita de gran autoritat. La d’en Jaume Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, l’escriptor català de més ressò mundial (400.000 exemplars de Les veus del Pamano en la traducció alemanya). Són paraules tretes del discurs amb motiu de la recepció del Premi, el dia 16 de juny de 2010.

Comença parlant com a escriptor: «L’escriptura és un afer de l‘ànima. Per això, per a l’escriptor, la llengua és la seva pàtria». Però tot seguit passa a un àmbit més general. Assegurar la pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per a treballar per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una llengua que no hagi d’estar lluitant amb l’aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d’existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense els complexos que els porten a l’autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació. Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut en aquest món de la globalització uniformadora i no vull haver d’estar parlant constantment d’aquest tema.

Que la identitat de Catalunya –i la llengua n’és un component essencial– pugui ser assegurada només a través de la independència pot ser objecte de discussió: ja ho hem dit. Però és cert que ara moltíssima més gent que abans ho veu així. I és lògic i just que sigui així. Perquè la línia d’una fèrtil i lleial convivència ha estat estroncada.

És un moment, per tant, en qué és clar que hi ha una cosa a fer. Com hem dit: resistir. Sobretot en aquest camp de la llengua. Amb més convicció que mai. En el parlar, en escriure, a l’escola, a l’administració, en el dret a ser atès en català. Caldrà resistir en molts altres camps. Perquè ja està clar que l’objectiu de l’actual ofensiva espanyolista és conduir Catalunya cap a un camí que de mica en mica –més aviat de pressa que a poc a poc– ens porti cap a la dilució de la nostra personalitat com a poble. Però aquest punt de la llengua és un dels més decisius. O el més decisiu.