L'emoció

“Voy a reivindicar la emoción como gran factor político”

“Soy muy consciente de los peligros de la emoción, pero también soy muy consciente de los peligros de carecer de ella. Desde luego, reconocemos los peligros de la emoción, sabemos y hablamos del irracionalismo, de las seducciones, pero hay que encontrar valor en el corazón de la palabra emoción, y ésta es mi propuesta: para que haya coraje entremos en el corazón de la palabra: hay que buscar la palabra motivo en la palabra emoción. Emovere, movere, mover, motivar y emocionar tienen la misma raíz: el movimiento, mover; mover a alguien a hacer algo. Y desde luego, si alguien quiere mover, motivar, es decir, dar motivos a mover a que alguien haga algo, es indispensable unificar los buenos argumentos también con las buenas emociones. Y no son incompatibles, como el gusto no es incompatible con el provecho. Este plato debe de estar malísimo porque me da mucho placer. Pues no. Insisto, el gusto no es incompatible con el provecho, y el discurso político no ha de eludir, argumentando adecuadamente, la posibilidad de provocar una conmoción, una emoción compartida, también un sentimiento común como resultado de la capacidad de movilizar o de poner en acción a una comunidad”.

El Professor Gabilondo diu molt ben dit el que molts cops hem dit des d’aquest butlletí. O que de vegades hem publicat servint-nos del que deien altres personalitats. Per exemple, quan dèiem que amb projectes tècnics, o de gestió, o fins i tot centrats només en el confort i el benestar material un país no va endavant. Projectes que el que havia estat rector del London School of Economics, Dahrendorf, qualificava de “gèlids”, incapaços de presentar una visió engrescadora del que volem que sigui la societat, del que sigui el país. I segons Dahrendorf, incapaços de fer que Europa vagi endavant.

Resulta cansat que per a defensar coses molt evidents, però sovint negades a casa nostra –en aquest cas la necessitat del sentiment i de l’emoció- calgui buscar arguments d’autoritat de fora. De Madrid o de Londres o de Harvard. O recordar l’acceptació d’un llibre com el de Goleman, “Intel•ligència emocional”, que de fet ve a dir una cosa que ja sabíem, i és que només amb intel•ligència o només amb racionalitat, la capacitat de triomfar i de superar obstacles sovint és limitada. Que calen a més sentiments, les emocions, que faciliten l’entusiasme, la motivació, l’autoconsciència, l’autoestima i l’empatia, és a dir, quelcom de tant important com la capacitat de convivència.

Tot això sempre ha estat així. Sempre ha calgut la capacitat de commoure i de commoure’s, tant en l’ordre personal com en el col•lectiu. De crear commoció, com diu el Professor Gabilondo. Per a que la gent es mogui com ell subratlla també cal que tingui fe en ella mateixa, i en les idees que professa. I cal el sentiment que ajuda a tenir aquesta fe. Hi pot haver un poble, o una col•lectivitat del tipus que sigui, o una persona individual que rebutgin aquest sentiment i aquesta fe. Si ho fan viuran un temps instal•lats en la petulància, en el narcicisme, en el complex de superioritat. Però decauran ben aviat perquè res no els mourà.

Tot això ara a Catalunya és molt actual. Perquè tenim necessitat de gestió, però seguim necessitant, i molt, il•lusió, emoció, sentiment. Emoció i sentiment de país. Cal que sapiguem unificar els bons sentiments amb les bones emocions.