La Segolène Royal (2)

És veritat, però, que avui la Ségolène Royal és especialment d’actualitat. I que val la pena recordar per què. Recordar per què ha derrotat les grans figures del Partit Socialista francès. I per què té serioses possibilitats d’esdevenir Presidenta de França.

Ha estat així perquè ha trencat els esquemes ideològics del socialisme francès, i fins i tot del pensament i de les actituds del conjunt de França. I àdhuc ha introduït una manera nova de parlar a la gent. I una il•lusió nova.

Un llenguatge i unes propostes que l’esquerra tradicional francesa –i gran part de l’aparell socialista- varen titllar amb desdeny de social-liberals, o fins i tot de neoliberals, o –pitjor encara- de blairistes. Però que responen molt més als problemes i neguits de la gent, i als reptes econòmics i socials del país que els argumentaris encarcarats de l’esquerra francesa, i en bona part de la dreta, també presonera d’una carcassa intervencionista i estatalista, molt rígides.

Ségolène Royal ha plantejat amb valentia temes com el de la família, el d’una educació més exigent, el de la integració de la immigració, el de la seguretat, el de la moral de l’esforç, el de que hi ha d’haver drets però també deures, etc. És a dir, tot el que  durant molt de temps l’hegemonia d’una ideologia autoanomenada progressista ha menystingut. I ha mirat d’entendre els problemes de la gent i les seves pors. No per a sobreprotegir-la, sinó per a donar-li més i millors eines per a superar aquestes pors.

Ha dit tot això, en principi contra corrent i no s’ha cremat. Probablement perquè a França és molt evident que cal un corrent d’aire fresc que permeti superar el desconcert que hi ha, l’estat d’ànim rondinaire i l’escepticisme envers la política i els partits. França necessitava que algú trenqués la repetició somnolent de vells dogmes i d’actituds resignades. Ségolène Royal ho ha fet.

Val a dir que també ho ha fet el seu probable contrincant a les presidencials, Sarkozy. També ha trencat la cotilla ideològica de la societat francesa, immobilista i encarcarada, i ha proposat reformes atrevides, de ruptura de l’encarcarament. Com deia un comentarista italià “amb Ségolène i amb Sarkozy el país (França) de la revolució i de la conservació podria ser que hagués descobert els avantatges del reformisme”. Per cert que tant Ségolène Royal com Sarkozy no amaguen que en bona part –tots dos- s’han inspirat en Tony Blair amb gran escàndol, sobretot, de bona part del Partit Socialista.

Afegim en l’actiu de Ségolène Royal una altra cosa: ha introduït emoció i il•lusió en la seva proposta. Ha tocat fibres íntimes de la gent. I això és important, perquè com dèiem a l’editorial del proppassat dia 14 no es construeix res (tampoc en el camp col•lectiu) sense sentiment. Sense un bon equilibri entre racionalitat i emoció. Sembla que Ségolène Royal aquest equilibri el té.