L’inici de la fi política de Silvio Berlusconi
Joaquim Colominas (Professor de Ciència política de la URL)
Article / June 15, 2011
En acabar la Segona Guerra Mundial, la majoria de països europeus iniciaren una nova etapa de la seva història política, de la mà de noves constitucions. Noves institucions polítiques (formes de govern, figures parlamentàries, nous sistemes electorals...) pensades en relació amb el seu rendiment polític, especialment concebudes respecte l’eficàcia del govern.
Aquest fet, en mans de polítics preparats i honestos, hauria de servir per reprendre el procés de democratització de les societats occidentals –un procés històric iniciat amb l’estat de dret a l’inici del segle XIX, seguit amb l’estat democràtic de final del segle XIX– i continuar amb l’estat del benestar, posterior al 1945. Després del desastre de la Segona Guerra Mundial, l’objectiu de la política va ser buscar el màxim benestar per al major nombre de persones al llarg del major temps possible. I, en bona part, a l’Europa Occidental ha estat així fins ara.
En aquest sentit, l’exemple més emblemàtic va ser la Llei Fonamental de Bonn, amb tres dels seus principals elements institucionals: el parlamentarisme racionalitzat, a la recerca d’estabilitat política; el sistema electoral proporcional personalitzat, un equilibri entre la representativitat personal i la proporcionalitat entre vots i escons; i un sistema federal que ha servit per alliberar energies de la societat i que li ha facilitat el seu progrés econòmic i social. Les institucions polítiques al servei de la locomotora europea.
Malauradament, Itàlia no va seguir aquest exemple. Els pares del text constitucional fundador de la nova etapa política italiana no la van pensar al servei del progrés econòmic i social del país. Malauradament per a l’admirat país d’Itàlia, el seu parlamentarisme se sembla més al d’abans de la Segona Guerra Mundial que al que inaugurà l’esmentada Llei Fonamental de Bonn. La conseqüència de tot plegat fou un sistema pluripartidista extrem, una gran inestabilitat política i un gran ineficàcia governamental.
Els ciutadans italians, farts d’una política sense respostes a les seves demandes, van anar paint una cultura política al marge del sistema polític. És el conegut «piove, porco governo». La societat italiana s’ha desenvolupat al marge de la política. S’imaginen com hauria funcionat Itàlia al llarg de la segona meitat del segle XX amb unes institucions polítiques pensades al servei de les persones?
L’any 1993, a l’inici de la Segona República, amb la refundació del sistema polític, els ciutadans confiaren majoritàriament el seu vot al candidat que se semblava menys als polítics. Silvio Berlusconi era, aleshores, un home «d’èxit» en el món empresarial. Un «èxit», això sí, aconseguit al marge de les més mínimes regles ètiques que han de guiar l’acció pública. Era el més «espavilat» de tots, el més semblant a una àmplia majoria de ciutadans italians. I les seves accions al capdavant de la direcció del país, en les diferents etapes en què ha dirigit el govern italià, han estat marcades per tot tipus d’actuacions al marge del més mínim d’ètica exigible als governants. Berlusconi ha estat el president del govern d’una democràcia occidental amb l’expedient personal i polític més lamentable de tots.
Els mals resultats per al partit de Berlusconi de les eleccions municipals del mes de maig passat, i els diferents referèndums perduts aquest cap de setmana semblen que, per fi, anuncien la fi política de Il Cavaliere. Fins ara, l’oposició del Partito Democratico no ha sabut crear una alternativa creïble, atractiva per a una majoria de ciutadans italians. Però si no ho aconsegueixen properament, el postberlusconisme vindrà de la família del centredreta. Sembla ser que el Vaticà ja ha donat el vistiplau per iniciar el relleu.
