El Pacte de l'Euro

El dilluns 27 de juny està prevista la signatura a Brussel•les d’aquest Pacte de l’Euro. Els governants de la Zona Euro més Bulgària, Dinamarca, Letònia, Lituània, Polònia i Romania signaran el pacte tenint com a finalitat última recuperar la competitivitat enfront d’altres mercats del món.

La crisi econòmica obliga a prendre mesures per adaptar els marcs generals de regulació en què es desenvolupa l’activitat econòmica al nou context en què ara es troba la Unió Econòmica i Monetària Europea. Tot serà bastant diferent en els propers deu anys.

Aquestes mesures aniran canviant molts procediments, comportaments d’institucions reguladores, entitats financeres i, fins i tot, el comportament de les mateixes empreses i persones que operen al mercat en règim de competència.

És generalment acceptat que a Europa l’origen de la crisi ha estat financer i s’ha originat als mercats financers internacionals. Els reguladors europeus dels diferents estats no varen saber preveure el que després ha estat un profund sotrac per al sector financer europeu, amb efectes sobre totes les economies occidentals. El Banc Central Europeu i els diferents bancs centrals dels estats (Banc d’Espanya) haurien d’haver actuat molt abans per evitar la situació actual.

A l’economia espanyola, la crisi entra, inicialment, per l’exterior al sistema financer (bancs i caixes) i es trasllada a l’activitat borsària i immobiliària per, després, estendre’s a tota l’economia espanyola, inclòs el sector públic. A Espanya les entitats supervisores podien haver fet millor el control del sistema i els impactes de la crisi haurien estat menors. Per a l’economia espanyola aquesta crisi està sent d’una gran magnitud (5 milions d’aturats, 150.000 empreses destruïdes netes des del 2008 n’és una mostra prou evident). Probablement aquesta situació és més agreujada a l’economia espanyola a causa dels errors estratègics que fa anys que s’estan cometent en l’orientació de la política econòmica i a causa del retard a l’hora d’afrontar les reformes estructurals en l’àmbit de tot l’estat, que fa temps que es reclamen i que no s’adopten.

L’euro va iniciar la seva aplicació l’1 de gener de 1999 en un marc econòmic europeu amb desequilibris. L’euro és la moneda de 17 dels 27 estats que formen el projecte de la UE. Però era ben sabut que en iniciar-se aquest procés d’implantació de la nova moneda europea totes les economies no eren iguals, no tenien les mateixes característiques, ni les mateixes capacitats, ni potencials econòmics. La situació dels diferents mercats dels estats membres que es van adherir inicialment a la incorporació de l’euro no era homogènia. Els dèficits públics, la inflació, el tipus d’interès, el deute acumulat, no presentaven exactament les mateixes característiques. Així doncs era d’esperar que l’evolució de la implantació de l’euro tindria impactes desiguals en el mercat.

De fet, el valor del tipus de canvi que es va establir per a la conversió de cada moneda recollia implícitament aquestes diferències. Aquest va ser un punt en què el govern espanyol hi va passar per sobre massa de pressa, perquè el nostre tipus de canvi de la pesseta a l’euro no va ser el més adequat, pensant en el procés futur.

Encara que era conegut que l’euro i la política monetària única que s’ha anat desplegant amb posterioritat tindrien efectes diferents en l’evolució dels mercats dels estats, com efectivament ha estat al llarg dels darrers anys i especialment per a la recuperació dels dèficits estructurals de la balança de pagament, també era evident que calia iniciar el procés, encara que fos de manera imperfecta, i després fer-lo evolucionar cap a una major convergència de les economies.

Això no obstant, sense que aquest procés s’hagués consolidat, Europa s’amplia i dóna un nou gran pas polític: integra 10 estats més a la Unió (maig del 2004), obrint el procés de la UE cap a la integració d’unes economies de l’Europa de l’Est més endarrerides i desiguals, i també amb desequilibris interns. Enmig d’aquesta dinàmica, sense haver consolidat encara la convergència econòmica dels estats, sense haver adoptat les mesures d’harmonització de les polítiques macroeconòmiques dels 15 estats fins llavors membres de la UE, i sense haver avançat en la institucionalització de les decisions econòmiques a nivell europeu, la crisi entra als mercats europeus i la UEM se’n ressent profundament i es veu obligada a prendre mesures amb tota urgència.

Els principals estats europeus són ràpids en la resposta: asseguren l’estabilitat del sistema financer aportant recursos públics als principals bancs en dificultats i impulsen un gran pacte polític: el Pacte de l’Euro.

Podríem dir que aquest pacte és una de les conseqüències de més rellevància per al sector financer després de la crisi i s’adopta amb la doble visió estratègica d’aportar, d’una banda, solucions als problemes financers dels estats membres i, d’una altra, d’aprofitar la circumstància d’inestabilitat econòmica de moment per adoptar decisions que contribueixin a impulsar la convergència de les diferents economies, en la direcció de forçar una més ràpida i segura correcció dels desequilibris existents.
Aquesta és la vessant potser més positiva de la crisi, que accelera prendre decisions més ràpidament, decisions que en un altre context serien més difícils de consensuar i d’adoptar i que són molt necessàries per millorar la construcció de la Unió Europea i la competitivitat d’Europa enfront d’altres mercats del món.

De què estem parlant o a quines decisions ens referim?

El Pacte de l’Euro que adopten els caps d’estat o el govern de la Zona Euro crea i consolida el Mecanisme Europeu d’Estabilitat i crea el Fons Europeu d’Estabilitat Financera. Un instrument dotat de 770.000 milions d’euros, que aporten els diferents estats, per intervenir i aportar assistència financera a qualsevol estat que ho demani perquè no trobi resposta en els mercats financers internacionals a les seves demandes de finançament. La decisió de participar en aquest fons es prendrà per unanimitat de tots els països que formen part de la UEM, i en base a una anàlisi de la sostenibilitat del deute de l’estat membre que demani assistència financera, que realitzarà la Comissió Europea i l’FMI en col•laboració amb el BCE.

Però qui accedeixi a aquest instrument d’estabilitat financera estarà sotmès a unes rígides condicions. És a dir, qui recorri a finançar-se amb els recursos d’aquest fons haurà de complir un rigorós programa d’ajust per assegurar que corregirà els desequilibris de les seves economies. La creació d’aquest fons dóna estabilitat a l’euro i als països que tenen aquesta moneda.

Així mateix el Pacte de l’Euro adopta compromisos en la línia d’un major governament econòmic a nivell d’Europa, d’impulsar mesures cada any per millorar la competitivitat i per avançar en la convergència de les economies. Els objectius d’aquestes mesures són: impulsar l’ocupació, impulsar la millora de la competitivitat de les empreses europees, contribuir a la sostenibilitat de les finances públiques i reforçar l’estabilitat financera. Quatre grans prioritats econòmiques que orientaran moltes decisions en els propers anys.

Cada estat, i cada any, haurà de prendre mesures en aquestes direccions, a nivell europeu i a nivell de cada estat membre. És a dir, el Pacte de l’Euro és el desencadenant d’un procés que ens ha de permetre estabilitzar el sistema financer i millorar la competitivitat de les economies dels estats membres i avançar en la necessària convergència econòmica.

Ara cal concretar aquests objectius en mesures. Concretament, els ministres de Finances dels estats membres han d’acordar sis directives (sis lleis) relatives a la governança econòmica per presentar a la Comissió i al Parlament Europeu.

Així mateix, s’inicien els treballs previs per implantar un impost sobre transaccions financeres d’aplicació a nivell de la UE i a escala internacional, semblant al que, en algun moment, ha estat anomenat la «Tasa Tobin».

S’avaluaran anualment els avenços en l’evolució dels salaris i de la productivitat per analitzar si els salaris evolucionen d’acord amb la productivitat. Es tindrà com a referència l’evolució dels costos laborals unitaris (CLU) per sectors i comparats amb els països de la unió Europea.

Cada país ha de prendre mesures per actuar en la millora de la productivitat i de la competitivitat. Afrontar reformes en el marc laboral, per afrontar la «flexisseguretat», la reducció del treball no declarat i l’increment de la taxa d’activitat, especialment en la població més jove. També s’anuncien reformes fiscals per reduir la pressió impositiva sobre les rendes del treball.

El Pacte de l’Euro té una bona orientació, però queda molta feina per fer a nivell europeu i, encara més, a nivell de l’Estat espanyol.