Renda per càpita o dèficit per càpita?

En els últims anys, el país s’ha estancat per raons àmpliament conegudes. L’ascensor social s’ha aturat. Per primera vegada, una generació jove i preparada no espera viure millor que l’anterior. Se sent indignada amb raó. Hi ha una crisi de confiança de la societat envers les seves institucions que, si no és corregida, pot afectar la bona salut del sistema democràtic. És molt més que una crisi econòmica. És una profunda crisi política. I per superar-la caldrà, més enllà de les simples receptes ideològiques o messiàniques, un gran esforç col•lectiu i individual. 

Tanmateix, una part de la classe política i social continua immersa a repetir els vells mantres sobre les dretes, les esquerres, el progressisme, etc. En canvi, els ciutadans anhelen sentir propostes concretes i raonables. Esperen que les administracions públiques, que paguem entre tots, simplement siguin més àgils, eficaces i transparents en la gestió d’uns recursos molt escassos. Molts ciutadans demanen que es recolzi amb menys traves administratives la iniciativa privada. Són les empreses, principalment les PIMES, i els emprenedors els qui crearan més llocs de treball. El sector públic difícilment ho pot fer. No cal inventar grans receptes, només cal veure com altres països veïns estan superant la crisi. Hem de tornar a una economia basada en el cercle virtuós: exportació-estalvi-inversió.

Les finances públiques són deficitàries. El proper pressupost de la Generalitat serà forçosament auster i es reduirà un 10% en relació amb l’anterior. El Govern està obligat a «estalviar» perquè ni pot ni té diners per gastar més. Però s’acusa Catalunya de voler «retallar» o de voler «carregar-se» l’estat del benestar. Des de Madrid, el Govern central exigeix que s’estalviï o que es retalli el doble: el 20%. Això no quadra. I encara quadrarà menys en el futur. Catalunya, que va celebrar les seves eleccions autonòmiques al novembre, té la sort d’haver començat l’ajustament. Els governs d’altres comunitats autònomes i els ajuntaments que es constituiran els propers dies també hauran d’aflorar i reaccionar davant d’una crua realitat financera. Tindran dificultats per complir amb els seus compromisos de pagament i mantenir les actuals prestacions socials. El mannà del totxo s’ha acabat.

És prioritari reduir progressivament el dèficit públic. Els deutes, siguin públics o privats, s’han de tornar amb interessos molt alts. Cal afrontar l’ajustament sense més tardances. Si no ho fem, ja no ens preguntaran quina és la nostra «renda per càpita». Ens preguntaran quin és el nostre «dèficit per càpita!». Si reaccionem ja, superarem la crisi i l’ascensor social tornarà a funcionar i Catalunya tornarà a créixer.