Un mapa, tres nacions, tres comportaments electorals diferents
Joaquim Colominas (Professor de Ciència política URL)
Article / November 23, 2011
Si el mapa polític espanyol de 1977, de 1979 i de 1980 dibuixava un estat amb tres nacions (l’espanyola, de matriu castellana; la catalana; i la basca), el mapa electoral d’aquest diumenge a la nit, trenta anys més tard, continua reflectint aquest mateix mapa polític.
Una nació política es conforma amb un sistema de partits propi, que té un comportament electoral original, singular. I la sortida a la greu crisi econòmica, que ha estat, naturalment, el principal tema de debat polític d’aquestes eleccions, ha tingut respostes diferents en cada una d’aquesta nacions.
A la nació espanyola, ha comportat un canvi radical d’hegemonia política: de socialista a popular. Però cal destacar que aquest fet ha estat més per demèrits socialistes que per mèrits populars. El PSOE ha sofert una forta debacle, perdent 4.350.000 vots respecte als resultats de les anteriors eleccions. Un contundent vot de càstig a la incompetència, a la improvisació, a la frivolitat. Un vot de càstig a la mala política. No és qüestió de treure mèrits a la victòria del PP, no. Però el PP ha aconseguit una amplíssima victòria parlamentària, una gran majoria absoluta, guanyant tan sols 490.000 vots respecte uns discrets resultats obtinguts a les eleccions anteriors. Hi ha hagut, doncs, una clara desmobilització socialista, més que una gran mobilització popular.
Per la seva banda, a Catalunya, els resultats han comportat una altra novetat en el comportament electoral. Per primera vegada, CiU guanya unes eleccions legislatives espanyoles en detriment del PSC. El PSC ha obtingut els pitjors resultats de la seva història en aquest tipus d’eleccions. El PSC continua en caiguda lliure. Uns deures aplaçats des de fa molt temps l’estan enfonsant electoralment cada vegada més. Tercera derrota en un any. Sense rumb ideològic, sense definició nacional, sense lideratge clar, la crisi socialista a Catalunya també sembla que va per a llarg.
La victòria de CiU –amb un augment de 230.000 vots respecte les eleccions del 2008– cal interpretar-la com un suport a la política responsable del govern presidit per Artur Mas. La majoria silenciosa entén que en temps de crisi els governs també han de practicar polítiques d’austeritat. És un cas més de diferència entre l’opinió publicada i l’opinió pública. És un vot de suport a la bona política. Per aquest motiu, CiU surt reforçada d’aquestes eleccions, i pot encarar els tres anys vinents de l’actual legislatura amb confiança renovada. El vot útil catalanista ha estat un vot a CiU.
Els resultats a Catalunya, juntament amb els resultats al País Basc (amb una àmplia majoria nacionalista d’Amaiur i del PNB), confirmen que malgrat la greu crisi econòmica, malgrat la destacada desafecció política, Catalunya i Euskadi es manifesten majoritàriament com dues nacions que mantenen la seva identitat política més forta que mai malgrat els forts embats (polítics, econòmics, mediàtics...) que han vingut del centre de la península al llarg d’aquests trenta anys. I com que l’estat de les autonomies està esgotat políticament, veurem com evoluciona en la nova etapa presidida per Mariano Rajoy, que començarà les properes setmanes.
