El tsunami del PP i les seves conseqüències

La resultant natural, la desfeta electoral socialista i el gir de l’opinió pública a favor de Rajoy, que des de fa més d’un any les enquestes anunciaven de manera sistemàtica. Per tant, la responsabilitat no es limita a la tossuderia cega de Zapatero, sinó que incumbeix al mateix PSOE, ateses les evidents mostres, febleses i errors perpetrats per un líder, les incapacitats del qual el partit socialista hauria d’haver corregit a temps o n’hauria d’haver modificat el rumb per imposició taxativa. La responsabilitat, doncs, de tots. Així ho ha demostrat la sagnia mortal de 4.386.127 vots perduts que han enfonsat el seu terra electoral. A partir d’aquesta omissió els mals han quedat damunt la taula d’un futur govern de Rajoy que afrontarà reptes sense precedents, com alguns comentaristes s’atreveixen a precisar amb l’anomenada –i perillosa– tercera Transició. 

Incompetència a part, som davant d’un escenari inexorable que pot fer aflorar temptacions rectificatòries, si no s’analitzen objectivament les dades de les urnes de diumenge. En primer lloc, el tsunami del PP victoriós s’ha aturat en dues fronteres que posen en qüestió d’una manera molt gràfica la resultant final. Euskadi i Catalunya. Res nou sota el sol, tot i que alguns exageren la seva miopia política o confonen la seva eufòria amb la realitat crua i cruel. Per una banda, els bascos esquiven la crisi com ningú, gràcies al seu privilegi fiscal i pressupostari. D’altra banda, Catalunya ha reconegut amb la seva maduresa que els sacrificis (retallades pressupostàries) quan són inexorables, són legítimament reconeguts, i acceptats per una ciutadania sobiranament responsable. Ni en una Comunitat ni en l’altra, el triomf apoteòsic del PP s’ha vist reflectit: 11 diputats al Principat (menys que el seu màxim històric) i 3 al País Basc, on el sobiranisme ha pres forma.

En segon lloc, no hi ha creixement econòmic possible sense creació de llocs de treball. Per a reduir els 5 milions d’aturats cal: (a) desfermar els anacrònics lligams que impedeixen als empresaris assumir el risc d’incrementar plantilles (els sindicats estan fora de temps, i el seu lligam amb l’acomiadament arruïna empreses viables); i (b) fer possible el finançament de les pimes i els autònoms, motors genuïns en la creació de llocs de treball. Els governs no creen ocupació, sinó només el marc legal en el qual els emprenedors poden desenvolupar les seves iniciatives. Fet que, incomprensiblement, els socialistes de Zapatero mai no van acceptar. Per a la qual cosa cal legislar sobre la morositat i les moratòries tant per al sector públic com per al privat. La banca, sota el control de l’Estat, ha de transferir recursos financers perquè les empreses no defalleixin, tot i ser perfectament viables, a causa de la manca de finançament i dels impagats.

Totes aquestes urgències pràctiques comporten un corol·lari: ¿Espanya pot prescindir del motor de les seves exportacions (el 60% de les quals procedeix de Catalunya) i de la fortalesa dels seus serveis, especialment en el sector turístic? Les polítiques de Rajoy hauran de contemplar totes dues realitats, altrament, governar contra Catalunya o sense ella constituiria un error estratègic de molt difícil compensació. El futur d’Espanya resta, per tant, condicionat a uns elements que estan fora de l’abast programàtic del PP. El rellançament econòmic imposa reformes, que exigeixen conjugar els factors objectius, lluny del virtualisme del xec en blanc d’una majoria aclaparadora fora del context d’una situació límit. L’imperi de la necessitat tanca expectatives ineludibles, i en aquest supòsit Catalunya hi té molt a dir. La moneda de canvi per a una conjunció de criteris en un govern ambiciós, atesa la naturalesa de les coses, podria suggerir una important negociació sobre el finançament de Catalunya i la maximització de la seva potència regeneradora de l’economia.