Inseguretat ciutadana (II)

Les màfies de l’Est o les bandes d’albanocosovars entrenats a les milícies musulmanes segueixen actives. I entre l’allau massiva d’immigrants que vénen a treballar honradament se’ns han colat persones d’alta perillositat social. Fins al punt que el percentatge de presos estrangers gairebé triplica la proporció del col·lectiu al conjunt de la població. Fallen, doncs, els controls d’entrada en frontera i aquí ens podem trobar des d’un evadit de la presó de Sierra Leone o Libèria, a un equatorià amb antecedents penals gravíssims, passant per un portador de carnet d’intern de frenopàtic de Rabat que el declara legalment irresponsable dels seus actes. Que una cosa és signar ingènuament el Tractat de Schengen de lliure circulació de les persones procedents de tota la UE i una altra ben diferent és ser incapaç de controlar o impedir la sistemàtica violació fronterera per part dels immigrants il·legals. 

Un problema suplementari rau en el fet que el Govern espanyol hagi estat totalment incapaç de deportar o retornar al país d’origen els qui entren violentament tot forçant les tanques, il·legalment com a indocumentats que oculten la seva nacionalitat o mitjançant infraccions administratives com el frau d’allargar una visita pretesament turística. Així, doncs, si a la Jonquera hi ha un control, només cal desviar l’autocar fins al Coll d’Ares, i si a Barajas no es pot passar sempre queda l’aeroport de Girona que no disposa d’efectius policials. Caldria preguntar-se, per tant, si l’entrada il·legal no haurà de ser tipificada com a delicte amb la consideració de circumstància agreujant pel fet de destruir la documentació. Perquè l’alternativa és la situació actual que consisteix a lliurar un paper que crea una nova categoria: la de persona en tràmit d’expulsió. En realitat hem creat una figura absurda. La de l’expulsat que es queda i que s’abandona al carrer sense permetre, però, que treballi. És a dir, que aboquem una massa de persones a buscar-se la vida tot confiant que no vagin més enllà de la petita delinqüència. 

En aquestes circumstàncies, la Gran Bretanya ha finançat centres d’acolliment situats a Albània, on els afectats esperen la seva devolució o la seva recol·locació. No seria hora de demanar a les agències de l’ONU de refugiats, migracions, infància, etc., que es facin càrrec d’aquesta funció necessària? De fet, a través del World Food Programme de les Nacions Unides ja s’alimenta milions de persones. I caldrà que acceptem una evidencia meridiana: que en aquest país no hi caben tots els desvalguts o necessitats del món sencer. 

Potser convindria també prendre nota dels mètodes emprats pels països veïns. Per exemple, a França, el ministre Sarkozy no té cap dificultat per a repatriar les bandes que practiquen mendicitat amb utilització de nadons, els furts a càrrec de menors i l’ocupació de solars amb caravanes. D’entrada, la primera providència és confiscar els automòbils de luxe i gran cilindrada que fan servir per als seus desplaçaments. I a d’altres llocs, si el país d’origen o sortida es nega a readmetre els seus nacionals, s’adopten mesures de represàlies i sancions que poden anar des de la retirada d’ajuts a la prohibició d’entrada de vaixells i avions. En qualsevol cas, seria bo dissipar la noció que si saltes la tanca de Melilla, et coles amb el tren Milà-Port Bou o arribes en pastera a les platges de Canàries, ja ho tens tot guanyat, i a partir d’aquí tot serà bufar i fer ampolles. O com deia un delinqüent de l’Est a altres malfactors del seu país, segons una conversa telefònica interceptada: “Afanyeu-vos a venir que això és xauxa, aquí pots fer el que vulguis i les autoritats ni et toquen”. Que, finalment, aquesta és la més perversa forma de l’efecte crida. 

Hi ha, tanmateix, un altre vessant del problema que no es refereix a la tasca preventiva o policial, sinó a la sensació d’impunitat dels qui vulneren la llei. I això passa més per la via legislativa i judicial. Segurament el sistema vigent pateix d’una visió “progre” de bonisme rousseaunià pròpia de la sortida de la dictadura franquista. A la vista dels resultats, sembla evident que hi ha un excés de garantisme per als delinqüents i una protecció insuficient de les víctimes. Fins al punt que les normes no són prou dissuasòries de les conductes penals. N’hi ha prou, per exemple, de fraccionar les actuacions per valor de xifres unitàries inferiors al llindar del delicte per a entrar a comissaria per una porta i sortir-ne per l’altra. No hi fa res que, desprès, la suma total acumulativa superi tota mena de límits. A la pràctica, la multireincidència no rep un tractament automàtic d’agreujant. I així es donen casos de delinqüents amb historial de vora d’un centenar de detencions que circulen tranquil·lament pels carrers. O bé associacions de malfactors, per exemple les bandes d’atracadors de l’autopista, que reben un tracte individual i, per tant, més favorable. Com si no fos demostrable i visible que actuen junts i de forma organitzada! 

Un altre apartat que probablement caldria revisar és la legislació de menors que avui dia poden fer 1,95 metres, pesar 90 quilos o de més petits capaços de fer la feina en presència i sota la direcció d’uns adults que així queden impunes. A la Gran Bretanya els menors delinqüents poden significar la pèrdua dels ajuts socials per a tota la família. En resum, tenim un sistema judicial i una flexibilitat d’interpretació de la norma que pot donar lloc a decisions contradictòries i sovint arbitràries. 

No és, doncs, gens estrany que visquem en un clima d’alarma social. Més enllà dels episodis dels gendres dels empresaris de la Ferrys de València i de la Tous de Manresa o de Joan Alsina, el cert és que cada vegada més tenim la sensació, avalada pels fets, que no podem estar tranquils ni a casa ni al carrer. I també tenim la impressió que el delicte surt a compte i que la normativa vigent no desanima una criminalitat que coneix a la perfecció tots els forats i escapatòries del sistema que condueixen a la impunitat i reclamen una revisió tant urgent com necessària.