EUA: Nova majoria o nova política?

Les causes de la derrota han estat moltes, no tan sols l’ensopegada militar de Bush a l’Iraq. Encara que la poca fortuna del president en el seu segon mandat és la primera i més vistosa raó del gir de l’electorat cap al Partit Demòcrata.

En una societat en la qual el mèrit màxim és l’èxit, els polítics sense fortuna no hi tenen cabuda. I a l’inrevés, als guanyadors nats se’ls perdonen fins i tot les faltes imperdonables. Cal recordar en aquest sentit el cas de Bill Clinton, a qui se li va passar per alt fins i tot el màxim pecat polític que es pot cometre en el món anglosaxó –mentir– ja que sota la seva presidència el país anava a tot drap, la situació financera de la immensa majoria dels ciutadans millorava mes rere mes i el lideratge dels EUA en el món no generava crítiques ni dels amics ni dels enemics. I, per tant, que un president així convertís a estones el saló oval de la Casa Blanca en un saló de cites podia resultar divertit. Tant que Clinton, un home d’èxit, no volia ni tan sols recordar ni el que feia sexualment ni amb qui ho feia (recordin sinó aquella resposta de: “Ah, aquella Lewinsky…”) i l’opinió publica ho va encaixar com una pecata minuta, una humaníssima debilitat per part del triomfador els mèrits del qual beneficiaven tothom, Monica Lewinsky inclosa.

L’altra cara de la moneda han estat Bush pare i fill. Així que la conjuntura econòmica va començar una forta davallada, el primer Bush va perdre crèdit, mèrits i vots. En un país presidencialista i amb una societat infinitament competitiva un president perdedor és absolutament inacceptable. I amb el seu fill, l’actual president Bush, està passant quelcom de semblant. L’economia no ha caigut en picat, però són molts els símptomes que el cicle expansiu està tocant a la fi. I el marasme iraquià ha estat el fracàs més clamorós, encara que no el més important del poder militar nord-americà.

Tampoc no s’ha d’oblidar la impressió d’inoperància impotent que va donar l’Administració davant la catàstrofe del Katrina. I respecte a la trista ocupació de l’Iraq i la quasi estèril Afganistan, costen una fortuna i no projecten res més que una imatge deplorable del país. Sembla com si la nació més poderosa de la Terra no sàpiga –o no pugui– acabar amb un grapat de tercermundistes mal armats, pitjor finançats i capficats fins al límit a plantar cara al colós americà. La imatge pot semblar enganyosa, però al terrorisme radical li va a les mil meravelles en aquest moment. I a l’orgull nacional americà el desorienta.

Naturalment en el capítol del “deure” polític de Bush i el Partit Republicà hi ha més partides; partides tan nocives com la guerra malvista i potser més anihiladores de vots. Els aires de renovació que ara fa vuit anys portaven els republicans han renovat ben poc. El país continua patint les mateixes lacres i deficiències que havien deixat els demòcrates durant les dues legislatures anteriors. A més, i encara que no sigui un factor determinant en si mateix, els congressistes i senadors republicans han tingut un fort desgast en l’exercici del poder. Als Estats Units, una societat on el contacte entre governats i governants és extraordinàriament intens i directe, el fet que s’eternitzin els problemes fa miques el crèdit d’aquests últims.
 
No obstant això, no es poden esperar grans canvis de l’exigua majoria demòcrata en el Congrés. En primer lloc, perquè els EUA són un estat presidencialista i Bush disposa encara de molts recursos –excepte els crèdits extraordinaris que ha d’aprovar el Congrés– per seguir amb la seva política exterior al marge de la voluntat de les dues càmeres. D’altra banda, ni els problemes interns ni els externs de la nació són tan aguts i dramàtics com per exigir un dràstic cop de timó. Així que el tradicional pragmatisme anglosaxó induirà la nova majoria a anar fent a poc a poc els canvis que siguin factibles amb el menor desgast polític i econòmic possible. Fins i tot a l’Iraq, la idea motriu dels republicans serà defensar en primeríssim lloc els interessos dels EUA, adoptant les decisions més convenients per al país, independentment de quin partit les promogui.

A més, ja no els farà falta desacreditar W. G. Bush i el seu partit republicà. L’Iraq, l’Afganistan i Al Qaeda ja ho han fet a bastament.