Cos a cos

En relació amb aquest assumpte, el nostre temps està marcat per tres fets històricament insòlits: l’estandardització de l’esport, els rígids models estètics inoculats pels mitjans de comunicació de masses i la possibilitat de menjar a totes hores i sense restriccions. Tot plegat forma una combinació explosiva, les conseqüències més evidents de la qual (anorèxia, bulímia, etc.) són prou visibles. En tot cas, però, no són les úniques.

En relació amb la massificació de l’esport s’ha produït una considerable ambigüitat. Hom ha tendit a confondre l’exercici físic, indubtablement sa, amb la pràctica d’activitats ultraespecialitzades que no s’adiuen gaire, o gens, amb una existència saludable. Rebre cops de puny al crani o al fetge, córrer 42 quilòmetres o aixecar 250 quilos de pes són activitats que ens poden portar a una olimpíada... o a una lesió irreversible. D’això se’n parla ben poc. Tampoc no es parla gaire de les repercussions econòmiques que provoca la pràctica generalitzada de l’esport amateur en el calaix de la Seguretat Social. Si a tot plegat li afegim el tema del dopatge o, tant hi fa, el de les sinistres peripècies corporals que pateixen moltes nenes que practiquen professionalment la gimnàstica, sembla que no gosem obrir un debat important –o, el que encara és pitjor, que l’hem tancat en fals.

De l’anorèxia i de la bulímia se n’ha parlat molt. De l’ortorèxia se’n comença a parlar ara, però molt més fluixet: mou un negoci puixant, de dimensions més que considerables. L’obsessió per un tipus de menjar que, absurdament i indocumentadament, es considera “sa” ha fet que moltes persones hagin pogut emmascarar amb una pàtina acreditada els seus trastorns alimentaris, sobretot l’anorèxia. Coses d’una societat sobrealimentada, que a la pobra gent que passa gana deu semblar-li grotesques o incomprensibles.

De les conseqüències de la moda de fer-se un cos a la carta –ja sigui a còpia de pits de plàstic, de tatuatges, de lents de contacte de colors o de ferralla incrustada al cos– només se’n fa referència als mitjans quan en passa alguna de grossa. Es tracta d’un altre debat postergat que, a llarg termini, també pot generar problemes importants.
De totes aquestes anomalies sembla clar que en podem extreure una conclusió raonable: el nostre cos és, cada cop més, una mena d’aparador receptiu a les modes. El cos és ara un espai orgànic socialitzat i, en aquest sentit, és menys nostre. El cim, en tot cas, el va assolir aquell tatuador que va promocionar el seu establiment amb una frase de conseqüències filosòfiques inusualment profundes. Deia així: “Personalitzi el seu cos.” Suposo que l’Emmanuel Mounier s’hagués quedat glaçat.