En el seu petit tractat de l’ ”Emboscat” –persona que
prefereix la llibertat a la coacció mediàtica-, escrit i publicat a
principis de la dècada de 1950, sota el pes encara molt present de la
segona guerra mundial i com una advertència enfront d’un passat i d’un
present en els quals els totalitarismes amenaçaven l'individu singular
per tots costats, Jünger explica que en una tirania -nombroses durant
el segle XX i potencialment reincidents en qualsevol instant-, o en una
democràcia tecnòcrata, en les quals l'home es veu sotmès a forces
destructores de la individualitat o a la coacció mecànica d'un món
sense ànima, l'emboscat és la persona que oposa resistència des
del sigil, amb la no-participació, l'oposició invisible o, en darrer
terme, l’abstenció personal. En una situació de manca de llibertats el bosc,
com a metàfora, és la pàtria de la persona que decideix viure pels seus
propis mitjans, de l’individu autènticament lliure; és el refugi de qui
sap que el que convé –estratègicament- és passar inadvertit, del que
sap quan val realment la pena actuar, del que comprèn globalment el
procés en el qual es troba immers, del que sap esperar i del que sap
–en darrer terme- què esperar.
Això no és ben bé així,
naturalment, en societats obertes i en els règims de democràcia
liberal. Un altre pensador –Isaiah Berlin- en un dels seus assaigs
també més rellevants i que data igualment de la dècada dels cinquanta,
ens remet als dos conceptes de llibertat en els quals se
sustenten els règims democràtics moderns. Normalment es diu que som
lliures en la mesura en què cap home i cap grup d’homes interfereixen
en la nostra activitat. En aquest aspecte, la llibertat política és,
simplement, l’espai en el que l’home pot actuar sense ésser
obstaculitzat per altres. És el que anomena la llibertat negativa. És a dir: quan major sigui l’espai de no interferència –llegeixi’s de no coacció-, major resulta l’espai de llibertat.
D’altra banda, però, Berlin també ens proposa el concepte de llibertat positiva,
que expressaria el desig per part de l’individu de que les seves
decisions depenguin d’ell mateix; de ser l’instrument dels seus propis
actes voluntaris i de no anar simplement a remolc d’altres. És
l’individu que aspira a ser subjecte i no un objecte; que vol ser algú i no ningú;
que vol actuar i decidir i no que decideixin per ell. En aquest
context, doncs, la participació –i per tant, també, la no
participació-, adquireixen paràmetres de contingut moral gens
inadvertits. L’abstenció esdevé no pas una pura qüestió d’opció
estratègica o fins i tot necessària, sinó... una actitud?
