Repicar i anar a la processó

És molt català també això de fer de la necessitat virtut. O de la prudència la viu-viu. Però és potser gràcies a aquesta astúcia que hem sobreviscut com a poble. Entre el nostre patrimoni de valors col•lectius hi ha també allò de “nedar i guardar la roba”. El català potser no viu, però “fa el viu”. Potser no fa, però fa veure que fa. Potser no planta cara, però fa veure que planta cara.

Falta coratge, per ser conseqüent. Si no som conseqüents és perquè no ens volem fer responsables d’allò que hem dit o d’allò que hem fet. O, més ben dit, perquè només en volem acceptar les conseqüències favorables. Això si és que no ens n’oblidem, que és també una bona manera de fugir d’estudi. Aquesta irresponsabilitat de fons, que és el que explica la nostra tradicional acomodació a totes les circumstàncies, es troba també en el fonament del nostre molt estès progressisme de boca.

Catalunya és potser el país europeu on més distància hi ha entre el que es fa i el que es proclama. Som un país històricament sense estat, o amb un estat en contra, però diem voler un estat, propi o compartit. Però, en general, no tenim el més mínim sentit de l’estat, o sigui, del poder i, des del fons de la història, encara ens surt massa sovint el tic de l’antipolítica. O de l’anticultura, especialment per la via de la conyeta.

No és estrany que a hores d’ara Catalunya sigui una de les societats europees amb més densitat antisistema. O, si es vol, amb més valors antisistema simultanis a la vivència acomodada en el sistema. Una de les últimes manifestacions d’aquesta inconseqüència l’ha protagonitzada la tinent d’alcalde de Barcelona, Imma Mayol, en declarar-se més a prop d’un “okupa” que no pas d’un “especulador”, com si tenir la propietat d’un pis ja fos especular.

Un altre dels “okupes” del sistema sembla que és Joschka Fischer, el verd que va arribar a ministre d’Exteriors d’Alemanya en el govern de Gerhard Schroeder. Ara s’ha sabut, amb gran escàndol, que mentre manifestava estar en contra de la presó de Guantánamo no va moure ni un dit, com tampoc un col•laborador seu, ara ministre, per acceptar la repatriació oferta pels Estats Units d’un suposat talibà turcoalemany, que es va haver de passar quatre anys i mig en aquell camp sense cobertura del seu estat.

No es pot repicar i anar a la processó. No és possible ni ètic. Quan un és en un lloc ha de ser-hi amb els cinc sentits, a consciència. No és ètic estar confortablement instal•lat en el sistema i manifestar-se en l’antisistema. Renegar del sistema, però aprofitar-se’n. O s’està al servei de la societat mitjançant els mecanismes formals de què s’ha dotat democràticament, o s’hi està en contra.

El respecte als drets de les persones és un dels principals deures, tant dels polítics com dels qui els elegim periòdicament. La responsabilitat, com la solidaritat, no és una simple paraula: és una vivència.