La confiança actua com a ingredient catalitzador i activador del que els teòrics del republicanisme, com Maurizio Viroli, consideren essencial per a una vida en comú plena i democràtica: l’existència d’un conjunt de virtuts cíviques centrades sobretot en la idea de responsabilitat compartida, en la voluntat de servei i en la consciència que cal prendre cura del bé comú; o –dit d’una altra manera–, en la convicció que existeix un interès col•lectiu més enllà de l’interès individual. És a dir: sense virtuts cíviques no hi ha república (bon govern) possible, i sense confiança no és imaginable un bon desenvolupament de la consciència cívica. En aquest sentit, des de posicions ideològiques diferents i amb arguments també diferents però en certa manera complementaris, Putnam –Bowling Alone (1995)– i Funkuyama –Trust (1995)– ja van concloure fa uns anys que el creixent individualisme i la progressiva pèrdua de vincles socials en tots els àmbits i, en conseqüència, amb l’erosió de la confiança mútua –entesa com l’expectativa que sorgeix en una comunitat amb un alt comportament cooperatiu–, poden estar a la base d’una minva en la qualitat democràtica, de la manca de compromís dels ciutadans amb les seves institucions o d’un progrés a mitges, perquè en un sistema de mercat la confiança també és condició sine qua non per a la bona marxa de l’economia, per a la creació de treball, per a les inversions i per a la consolidació d’un sistema de benestar eficient, on cada individu, cada ciutadà, disposi dels instruments necessaris per a dur a terme el seu projecte de vida.
Aquests comentaris vénen al cas per la presentació, recentment, de l’Edelman Trust Barometer 2007. Es tracta d’un ambiciós projecte sobre l’evolució de la confiança global en diverses institucions socials realitzat a partir d’una mostra de més de 3.100 líders d’opinió de tot el món. L’estudi confirma una vegada més una dada que ja apareix de forma periòdica en pràcticament totes les enquestes que afronten aquesta qüestió: que la confiança en els governs i institucions públiques va a la baixa, –especialment en els països més desenvolupats–, i ja se situa per sota, per exemple, de la confiança expressada en les empreses, les ONG, els mitjans de comunicació o les institucions religioses; una tendència que es veu accentuada, sobretot, en els països de la Unió Europea. Que la reputació del món empresarial i d’un determinat teixit associatiu (ONG) compti encara amb uns nivells discrets però suficients de confiança seria una bona notícia per a la vitalitat d’un teixit social avui en transformació, si la confiança en els governs no seguís una tendència tan clarament a la baixa, com demostren les dades que marquen l’evolució dels índexs de confiança en un període relativament curt de temps (del 36% al 22% entre el 2001 i el 2007 en països com França o la Gran Bretanya). El resultat és, com a mínim, preocupant i un símptoma més que el descrèdit de la política i de les institucions públiques en països, paradoxalment, de més llarga tradició democràtica, és una tendència fefaent que cal afrontar. Cal analitzar a fons el perquè d’aquest gap entre ciutadania i governs. I en aquest sentit caldria pensar si la tendència actual d’anar cap al que s’anomena societat líquida, on els governants prefereixen fer de gestors més que no pas de polítics i els individus s’acomoden en el rol de súbdits, abdicant del seu paper de ciutadans; i on els projectes col•lectius es veuen sovint eclipsats pels projectes individuals, potser tingui alguna cosa a veure amb la creixent liquiditat de la confiança en la capacitat de la política i dels governs per afrontar els grans reptes actuals.
