Des d’aquesta concepció, els drets col•lectius són, de fet, l’altra cara dels drets individuals; la individualitat i la «comunitarietat» com les dues cares de la mateixa moneda. No és possible la plena i autèntica llibertat de la persona si no es pren en consideració la seva condició com a membre integrant d’una comunitat i, per tant, com a subjecte també de drets col•lectius. Això no vol dir que els drets col•lectius –lingüístics, culturals, religiosos, ambientals o de qualsevol altra naturalesa– configurin, de facto, una modalitat específica dels drets individuals, perquè és evident que la reivindicació d’alguns d’aquests drets només té sentit quan existeix una comunitat nacional o cultural de la qual se n’és membre, i no per la condició estricta d’individus o persones. Així doncs, més enllà de les dues grans tesis tradicionalment justificadores dels drets col•lectius i de l’autogovern dels pobles –la històrica i la de la viabilitat econòmica–, n’existeix una que posa èmfasi en la necessitat d’inscriure aquests drets en el conjunt de drets humans propis de la història del liberalisme, en la que l’autogovern i el dret a l’autodeterminació dels petits països tenen un paper destacat. En definitiva: enfront d’un liberalisme extremadament individualista i anticomunitari, hi ha un liberalisme que admet els drets col•lectius, els drets dels individus com a membres d’un grup, com una part dels drets humans que cal preservar i impulsar.
De fet, des dels seus orígens, la base del liberalisme polític i de la visió liberal, més enllà d’una fe optimista en la naturalesa de l’home i de la seva creença en la raó, va ser la unió del principi de llibertat i una concepció basada en la igualtat. Mentre es va mantenir la batalla enfront dels privilegis de l’aristocràcia, el liberalisme va ser, de fet, igualitarista, i ho va seguir essent en allò referent a la igualtat davant la llei i en la seva actitud davant de la discriminació jurídica i en la seva batalla a favor dels drets polítics de les minories. És més, tal com expliquen alguns dels historiadors del liberalisme polític, la posició tradicionalment minoritària dels partits liberals, en bona part dels sistemes de partits, constitueix un testimoni de la necessitat que va tenir molt aviat de defensar i assegurar els drets de les minories. Un cas paradigmàtic, i històricament rellevant en aquest sentit, va ser la creació del Partit Liberal suís, el 1919, enfront de les polítiques centralistes que amenaçaven la sobirania dels cantons individuals i que suposaven un perill en tota regla per a les seves minories lingüístiques.
En ocasions –també des d’una perspectiva liberal– s’ha plantejat la història política dels darrers segles en clau de lluita progressiva pels drets; pels drets individuals, civils i polítics als segles XVIII i XIX respectivament, que culmina amb la consolidació de la democràcia i l’extensió del vot universal; i pels drets socials i econòmics al segle XX, que té la seva manifestació més clara en la construcció i desplegament de l’estat del benestar. Albert Hirschman, en una deliciosa obra que porta per títol Retòriques de la intransigència (1991), partia d’aquesta hipòtesi per portar a col•lació els moviments de reacció i de resistència que es generen davant els canvis i l’avenç en l’assoliment de noves generacions de drets. Doncs bé, hi ha qui expressa la convicció que el segle XXI serà el segle dels drets pendents, els anomenats de quarta generació, en els quals s’insereixen els drets col•lectius. Des d’aquesta perspectiva, els qui avui s’oposen a la consolidació d’aquests drets atempten, de fet, contra la lògica de progrés en l’assumpció de nous drets de les persones.
