Bisbes espanyols: Els nacionalismes són legítims

Diríem que aquesta nova consideració dels nacionalismes hispànics ha estat possible gràcies al bon estil i a la capacitat persuassòria dels bisbes catalans i bascos. Els catalans, en concret, han sabut mantenir la posició presa l’any 1986 en el cèlebre document Arrels cristianes de Catalunya, on els jerarques eclesiàstics del país assumien plenament el caràcter nacional de Catalunya. En aquests darrers anys, la jerarquia catalana no s’ha fet enrere. Cabalment perquè ha mantingut aquelles profundes conviccions, la tasca del Comitè Executiu de la província eclesiàstica tarraconense ha aconseguit influir poderosament en les resolucions preses per la Conferència Episcopal Espanyola.

És probable que a aquest gir copernicà hi hagin contribuït també les declaracions que l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va fer al diari El País, el 27 d’agost de 2006, on afirmava que els nacionalismes no tenen perquè trencar necessàriament la unitat d’Espanya. Hi ha, encara, una altra causa concurrent al canvi operat en el conjunt dels bisbes espanyols. Em refereixo a l’actitud intel•ligent del nunci apostòlic de la Santa Seu, monsenyor Monteiro de Castro, fent costat al president de la Conferència Episcopal, monsenyor Ricardo Blázquez.

Després d’una breu referència a una certa unitat bàsica d’Espanya, els bisbes indiquen que “la unitat històrica i cultural d’Espanya pot ser manifestada i administrada de maneres molt diferents. L’Església no té res a dir sobre les diverses fórmules polítiques possibles”.

I, sobre la realitat dels nacionalismes, el document episcopal s’expressa així: “L’Església reconeix, en principi, la legitimitat de les posicions nacionalistes que, sense recórrer a la violència, per mètodes democràtics, es proposin modificar la unitat política d’Espanya”. Aquesta presa de posició dels bisbes no té precedent des del 1939, i és d’una enorme transcendència per a un eventual reconeixement de la pluralitat nacional a Espanya.