L’Espanya polaritzada

Sempre resulta xocant veure com en algunes de les democràcies més desenvolupades encara existeix un conflicte obert tan patent, i Espanya n’és un dels exemples més clars. L’evidència internacional sobre què passa quan un país està polaritzat, sigui per llengua, raça, religió o ideologia, és inequívoca. No hi ha pitjor situació per al conflicte social que aquella en què un país es troba dividit en dos grans grups. I, com més a prop convergeixin aquests dos grups en termes de suport social, més risc de confrontació violenta tindrem. Espanya ja fa molt temps que està ideològicament polaritzada, i el conflicte latent emergeix en diferents moments de la història, quan alguna circumstància es converteix en el detonant que fa despertar la ràbia i l’odi fins aleshores no exterioritzat. I, cada vegada que això succeeix, les diferències entre els dos grans grups es van eixamplant. La presó atenuada a Iñaqui de Juana Chaos podria ser un d’aquests possibles detonants. El judici de l’11-M en podria ser un altre. Poc importa, al final, quin és el xoc que ha generat aquesta escalada de violència política entre els dos grans partits, i que no només du a la pèrdua de credibilitat i confiança de les institucions, sinó també a la debilitat, tant del Govern com de l’economia del país. Que les societats polaritzades són les més violentes és un fet evident, fins i tot, entre els països democràtics. Que Espanya està polaritzada és també una realitat. I, per tant, no és d’estranyar, almenys si ens fixem en l’experiència internacional, que, quan es produeix un detonant, aquestes diferències emergeixin més que mai, i es fan cada cop més grans, fins al punt que alguns han comparat la situació actual amb la que existia abans de la Guerra Civil.

El conflicte es manifesta de moltes maneres. Avui els ciutadans d’Espanya no duen matxets, ni kalashnikovs, com a l’Àfrica, però la violència verbal d’algunes expressions pot crear ferides tan profundes com les dels matxets més afilats. La diferència és simplement una qüestió de nivell. El mecanisme és el mateix. I les conseqüències a llarg termini poden ser semblants. És responsabilitat dels polítics fer un acte de reflexió i no fomentar les desavinences socials que desencadenen els conflictes que ja semblaven enterrats. Sí, ara tenim Europa, ara es viu molt millor i, per a alguns, Europa i la maduresa de les institucions, com també la dels ciutadans, és la millor protecció contra la lluita armada. Però de la violència verbal a la violència física només hi ha un pas. I aquesta estabilitat en què vivim, construïda en trenta anys, que sembla protegir-nos contra la lluita armada, no és permanent, sobretot si l’escalada de violència política (violència verbal) que es viu a l’Estat espanyol es perpetua, i deixa les institucions dèbils i sense la confiança dels ciutadans.