Temps de memòries
Joaquim Roglán
Article / March 20, 2007
Darrerament, les editorials s’han llançat a publicar memòries de persones més o menys conegudes pel públic. Aquesta febre memorialística coincideix amb la moda o l’absurd conceptual i intel•lectual de convertir la memòria històrica en llei. Cosa curiosa, impossible i pretensiosa, puix que la memòria és de natural subjectiva i traïdora, ja que és, precisament, l’encarregada de filtrar els records, d’esborrar-ne els dolents i de conservar-ne els bons. I és que, en cas contrari, els mecanismes de supervivència psicològica s’esfondrarien, i la vida seria massa insuportable per a la levitat de l’ésser.
Els motius pels quals tantes persones han decidit deixar constància del que han viscut i de com consideren que ho han viscut poden ser tan diversos com les mateixes persones que dediquen un temps i uns esforços de la seva vida a repassar i resumir la seva pròpia biografia: narcisisme, fer públic el seu balanç vital, donar la seva versió biogràfica abans que ho facin uns altres que, vés a saber què diran, passar factura als enemics, agrair la paciència dels parents i amics, donar-se importància, amagar o maquillar literàriament algunes dades comprometedores, evitar manipulacions del comissariat o departament responsable de beneir i subvencionar la memòria històrica, fer una mena de testament més llarg i més econòmicament rendible que el que es diposita davant del notari...
Però, de vegades, les coses son més senzilles del que sembla i no cal donar-hi tantes voltes. Tal vegada només passa que, com que la gent viu més anys i més intensament, encara els sobra temps de llegar els seus records a tothom que els vulgui llegir. Al cap i a la fi, com que la memòria d’un país és també la memòria dels seus habitants, si set milions de persones que viuen i treballen a Catalunya escriuen les seves memòries, aconseguirem tenir la memòria total de Catalunya. No obstant això, sempre serà convenient recordar que, davant d’uns mateixos fets o d’una mateixa veritat o mentida, la memòria d’un heroi com Agamenó mai no va ser la mateixa que la del seu porquer.
