El nacionalisme japonès
Agustí Colomines
Article / May 02, 2007
El modern nacionalisme japonès es recolza en la seva noció d'imperi –d'imperialisme, caldria dir–, sobretot arran de les invasions de Corea i Taiwan al segle XIX, però va créixer i es va consolidar amb l'establiment del règim militar dels anys trenta del segle XX. A banda de les persecucions polítiques, especialment contra els comunistes, l'agressivitat expansionista japonesa va quedar prou ben reflectida amb motiu de la invasió de la rica regió minera xinesa de Manxúria l'any 1931.
La invasió japonesa a gran escala de la Xina el 1937 es pot dir que va ser un precedent indubtable del que passaria a la Segona Guerra Mundial –si és que no en va ser també una de les causes, tant o més decisiva que la Guerra Civil espanyola i la invasió alemanya dels Sudets–, i reflecteix el nacionalisme japonès d'aquell moment. Aquesta invasió, que va durar fins al 1945, va provocar la mort d'uns 2.600.000 civils xinesos i va fer-ne presoners de guerra entre mig milió i un milió. Molts d'aquests presoners eren dones, a les quals van obligar a prostituir-se, les anomenades "dones confort", si és que no eren directament violades i assassinades.
La controvèrsia sobre si el Govern del Japó ha de demanar perdó per aquests crims, que determinats acadèmics, com ara el professor de la Universitat de Yale Adam Jones, no dubten a qualificar de genocidi de gènere, està amarada d'un nacionalisme tancat, essencialista, i gens dúctil com aquell que, en el seu moment, va portar al suïcidi al, per altra banda, gran escriptor Yukio Mishima. Segurament el millor representant d’aquell nacionalisme postbèl•lic que es rebel•lava contra una societat que, segons ell, havia quedat enfonsada en la decadència moral i espiritual. I és que el nacionalisme japonès, almenys aquell que va portar el Govern d'aleshores a emprar armes de destrucció massiva, s'ha basat sempre en una fantasia: la superioritat racial dels japonesos en relació amb els altres pobles asiàtics.
La brutalitat que fou que els nord-americans decidissin llançar dues bombes atòmiques sobre territori japonès poc abans d'acabar la guerra, ha emmascarat les ànsies destructives del nacionalisme imperialista conservador japonès i la seva pervivència en el temps, malgrat la tasca democratitzadora postbèl•lica del general Douglas MacArthur. Tal vegada hagi arribat l'hora de revisar-ne les conseqüències. Tal vegada, aleshores, a alguns polítics japonesos els caurà la cara de vergonya pel fet de repetir cada any el ritual de visitar el santuari on hi ha enterrats indesitjables criminals de guerra.
